© Jordi Bilbeny, 1998

 

La primera edició d’aquesta obra va ser publicada

a Els llibres del Set-ciències l’any 1998.

 

Edició en format epub: febrer de 2018

 

 

© D’aquesta edició:

LIBROOKS BARCELONA, S.L.

Riego 13, 08014 Barcelona

Tel. +34 930 110 110

info@librooks.es

www.librooks.es

 

Disseny i maquetació: www.librooks.es

 

ISBN: 978-84-947318-8-4

Conversió a format ePub: ePubOnline

 

 

Tots els drets reservats. Es prohibeix la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, i el lloguer o préstec públic sense l’autorització per escrit dels titulars del copyright, llevat de les excepcions previstes per la llei.

 

 

 

 

El luxe de reeditar la Brevíssima 15 anys després o saber del cert que recuperar el passat depèn també de tu

Quan al novembre del 1998, mercès a l’esforç i la convicció dels amics arenyencs d’Els Llibres del Set-ciències, va aparèixer aquest llibre, es va tancar de cop i volta la meva peregrinació de quasi cinc anys per les editorials catalanes a la recerca d’editor. En Joan Dulsat i En Quim Cucurull, que llavors regentaven plegats la llibreria d’El Set-ciències, on anava sovint per raó de les meves compres llibresques, es van convertir en els confessors de les frustrants peripècies editorials que m’anaven esdevenint. No sé si per commiseració, perquè es van adonar que un llibre com el meu no podia quedar inèdit o perquè van ensumar negoci on totes les altres editorials només hi veien pors, problemes o menyspreu, el cert és que, malgrat i ser una petita editorial de temes locals, van decidir publicar la meva Brevíssima Relació de la Destrucció de la Història. Jo tenia 37 anys.

El llibre apareixia amb una «Nota dels editors» que exposava sense embuts: «La manipulació de la història ha estat constant, ha estat i és l’arma que té el vencedor per justificar el seu domini; és l’arma de futur per assentar les bases del seu nacionalisme; és l’arma més mortífera, és la que realment aniquila els pobles. Els pobles sense història són morts». Una autèntica declaració d’intencions. I hi afegien: «Com a llibreters i editors volem ajudar tots aquells que tinguin alguna cosa a dir a favor de mantenir viva la història del nostre poble. És per això que, amb aquest llibre d’en Jordi Bilbeny, encetem una nova col·lecció, ‘‘Memòria Històrica, per no deixar-nos vèncer, ni com a homes ni com a poble».

És cert. La història ni és neutra ni apolítica. I la nostra història a mans dels nostres multiseculars exterminadors, per més educadament i acadèmica que ens hi hàgim volgut aproximar, s’havia convertit en una arma de destrucció intel·lectual massiva. No es pot pensar sobre premisses falses. Ni es pot estudiar una història manipulada i tergiversada fins a la nàusea, com si fos l’única veritat possible, perquè llavors ens convertim en uns éssers programats i teledirigits pel govern espanyol cap a l’autocomplaença o cap al propi avergonyiment. Ens convertim en una perllongació del nostre aniquilament. I aquest era un perill que ni jo ni els amics d’El Set-Ciències no volíem córrer de cap de les maneres. Més ben dit: aquest era un perill que volíem combatre de tot en tot «per no deixar-nos vèncer ni com a homes ni com a poble».

No sé si el llibre ho va aconseguir ni gaire ni molt ni gens. Però alguna cosa es va començar a moure a partir d’aleshores. La Mariantònia Grau, que havia estat professora meva de llengua catalana a l’Institut Bisbe Sivilla, de Calella, el va llegir. La va impressionar i el va regalar al seu germà David, que es dedicava a temes audiovisuals i que havia dirigit algun curt amb molt d’èxit, amb l’esperança que li fes alguna mena d’efecte. En va sorgir un guió i un documental que han vist milers de catalans i que ha fet caure la bena dels ulls als qui encara creien que la història l’escriu el dit incòlume d’una divinitat objectiva, justa i asexuada. En el moment d’escriure aquestes paraules introductòries, s’han fet quatre edicions del llibre i hi ha també quatre documentals sobre la meva recerca, que —no cal dir-ho— han fet servir la Brevíssima com a clau de volta del seu discurs fílmic.

Amb tot, continua havent-hi veus que em desqualifiquen i desqualifiquen el llibre acusant-lo de pura «ciència ficció». Si això podia tenir una justificació a l’any 98 o, fins i tot, durant els primers anys del 2000, avui, després dels documentals que us deia, de les desenes d’articles que els han anat acompanyant, de cinc llibres més sobre el tema, d’infinitud de conferències pronunciades arreu del país, de la creació de l’Institut Nova Història i del seu web, que ha fet d’altaveu imponderable de les meves recerques i de les recerques de més d’una quarantena de col·laboradors, aquest menyspreu només es pot sostenir amb grans dosis d’ignorància. Perquè no es pot negar de cap de les maneres que hi va haver una censura d’estat; que aquesta censura va afectar els llibres i, molt particularment, els llibres d’història, entre els quals s’hi compten els d’història de Catalunya. Negar això és negar el rovell dels fets i, per tant, l’essència mateixa del coneixement. Hi ha les lleis, les cèdules, les pragmàtiques, les reials ordres. Hi ha els canvis que s’observen entre edició i edició. Els retocs barroers i tendenciosos del text, que no es poden atribuir a simples badades del copista o de l’impressor. Però, a més a més, hi ha la nostra història. Aquella història que ningú no consulta ni ningú no comenta, perquè —diuen— no s’acorda amb la història oficial. De la contrastació de les lleis i els retocs amb les restes que s’han preservat en els nostres llibres i documents poc o gens manipulats, en sorgeix aquest llibre.

Han passat uns quants anys i ha aparegut moltíssima informació nova. La darrera, el llibre de l’Enric Guillot, Descoberta i Conquesta Catalana d’Amèrica, editat també per Librooks, que evidencia d’una forma escruixidora i sense pal·liatius possibles les conquestes catalanes, no tan sols a Amèrica, sinó arreu del món, a través del senyal de possessió de Catalunya que trobem en moltíssims mapes dels segles xv, xvi i xvii. L’embrió d’aquest llibre monumental també el trobareu dins d’aquesta Brevíssima, on dedico un capítol sencer a exposar que si trobem l’escut de Catalunya a les terres americanes i les banderes catalanes a les tres caravel·les és només perquè les terres del Nou Món es van incorporar a la Nació Catalana i perquè els seus descobridors i conqueridors eren catalans. Ja no val continuar xiulant, mirant cap a un altre costat o a terra, fixament, amb el dit al nas. De res no ha de servir l’insult, la befa, el sarcasme, la riota, el silenci, l’arraconament, l’obliteració, ni tota l’orfebreria del fanatisme. Els fets són els fets i no canviaran per més que hom baladregi, censuri o amenaci silenci.

Jo crec que la història és una disciplina intel·lectual que exigeix un rigor i una dedicació ingents. Els fets, els textos i els documents no es poden acceptar amb els ulls clucs pel sol fet que sempre els hem comprès així. Cal contrastar les fonts. Però, majorment, cal pensar. Llegir és més que rellegir. Llegir és pensar. I llegir la història és pensar la història. Sense concessions. Sense voler quedar bé. Sense angúnies a perdre no sé quina mena de posició o prestigi. Amb aquest llibre, el meu primer llibre sobre el tema de la censura aplicada a la nostra història, però en relació a la descoberta d’Amèrica, vaig procurar ser honest i dir la realitat amb les mínimes distorsions de què vaig ser capaç. Sense por, amb el cap ben alt i amb una informació vastíssima al darrere que avala el que dic. Aquest novembre ha fet 15 anys d’aquella primera Brevíssima. Si durant tot aquest temps no vas poder llegir el llibre, perquè no et va cridar l’atenció un tema així, perquè s’havia exhaurit o perquè ni tan sols sabies que hi era, ara ho pots fer amb tota tranquil·litat i serenor mental. No és un llibre només d’història. Parla de mi i de tu. Parla de tots nosaltres i de l’intent premeditat de reduir el nostre cervell i el nostre cor a la mínima expressió. Et convido a llegir-lo com un viatge cap al teu interior. Perquè només així seràs capaç d’adonar-te de l’autèntica dimensió del jo, consubstancial al batec del nostre poble, de la seva gent, de les seves gestes, de la seva memòria. I llavors —potser— comprenguis, com a mi m’ha esdevingut, que recuperar el passat depèn també de tu.

 

Jordi Bilbeny

El Barracar, Arenys de Munt

Novembre del 2013

 

 

 

 

 

BREVÍSSIMA RELACIÓ
DE LA DESTRUCCIÓ
DE LA HISTÒRIA

 

 

La falsificació

de la descoberta catalana d’Amèrica

 

 

 

De la força de la mentida
al virus de la sospita

La lectura del llibre que teniu a les mans esborrona. Tant, que —no ens enganyem— el principal obstacle de la tesi que sosté l’autor és que, malgrat la versemblança dels arguments i de les proves que es donen, costa de creure. Ara ja no som només davant el vell debat d’erudició històrica sobre el possible origen català d’En Colom, sinó que es tracta de la denúncia d’una magna operació de censura històrica al servei d’uns interessos polítics, del desemmascarament d’un impressionant episodi de frau històric en l’alta política castellana del segle xvi, que En Jordi Bilbeny exposa d’una manera clara i convincent.

Confesso que jo mateix sóc víctima del desconcert que la tesi d’En Bilbeny produeix, i que és a mi mateix a qui costa de creure allò que l’autor mostra amb tant convenciment. M’adono de la plausibilitat de les moltes proves de l’engany i, malgrat tot, encara em demano si és possible una mentida tan amplament estesa i tan llargament sostinguda. Perquè, quines són les conseqüències d’una lectura del text sense aquesta mena de prejudicis? D’entrada, tot i que és evident que, des de la perspectiva de les meves inclinacions polítiques, la teoria de l’apropiació històrica que sosté En Bilbeny és oportuna i descobreix a les clares quines són la mena d’arrels de tants malentesos amb els nostres veïns espanyols, l’impressionant desvelament d’un frau tan desmesurat, personalment, em produeix un gran desassossec intel·lectual. I no pas perquè no cregui que l’exercici abusiu del poder hagi pogut portar sovint a la falsificació de la història, quan el cert és que als nostres dies encara és capaç dels genocidis més cruels, sinó pel fet que, essent que la impostura ha estat tan tenaçment sostinguda al llarg dels segles, no veig de quina manera podrà ser restituïda la veritat. Ras i curt: veig a venir, amb aquell tipus d’indignació que paralitza més que no pas exalta, que allò que En Bilbeny relata és tan gros, que no podrà ser cregut sense grans dificultats.

Segons la versió d’En Bilbeny, i de tots els historiadors que de fa anys treballen en el desvelament d’aquest frau històric, a la tan enderiada com barroera obstinació censora dels polítics del moment, doncs, cal afegir-hi l’estultícia tossuda dels historiadors posteriors que, malgrat les nombrosíssimes contradiccions i les notòries falsificacions que recullen els documents històrics, es van anar afegint amb entusiasme cec —vull pensar que era cec— a l’enganyifa dels primers. I em revolta més la ceguesa còmplice i babau dels estudiosos posteriors que, en darrer terme, han certificat científicament i amb disfressa d’erudició el frau dels censors, que no pas l’abús de poder dels falsificadors a sou dels interessos monàrquics castellans del moment. Potser des d’un punt de vista ètic és més culpable l’acció dels censors sobre els textos manipulats que no pas la ignorància còmoda de qui no sap descobrir la censura. Però, en canvi, trobo menys perillosa la mentida de qui defensa els seus interessos amb poca o molta intel·ligència que no pas la del beneit que fa bandera de la seva ignorància sense que els que hi confien puguin saber-ho. De la primera, és relativament fàcil sospitar-ne i descobrir-la. La segona, és com la pesta: imparable.

Ja en parlaré després de la lectura que, en clau nacionalista, es pot fer del treball d’En Bilbeny. Però la denúncia de l’engany que aquí se suposa transcendeix la qüestió diguem-ne local i ens situa davant d’un panorama de molta més amplada. En primer lloc, és obligada una consideració de tipus epistemològic sobre les estratègies d’investigació i descoberta pròpies de la Història com a ciència. I, segonament, és inevitable una reflexió sobre l’exercici del poder i de les raons d’Estat, com se’n diu ara, que són les que expliquen la necessitat de l’engany en el cas que ens ocupa.

Pel que fa a l’observació de tipus epistemològic, sóc del parer que la lectura del treball d’En Jordi Bilbeny ens acosta més a la seqüència de la resolució d’un procés d’investigació criminal que no pas a la tan freqüent erudició acadèmica sense rumb. La seva metodologia m’ha recordat enormement les investigacions i els principis metodològics d’En Carlo Ginzburg i la seva epistemologia indiciària. Em refereixo a aquella tradició de descoberta que neix amb els pobles caçadors, però que més tard retrobem en la crítica d’art d’En Giovanni Morelli, la psicoanàlisi d’En Sigmund Freud o la novel·la policíaca d’En Conan Doyle, i que parteix de l’anàlisi de pistes i símptomes per tal de reconstruir una realitat que no és visible ni accessible a l’experiència directa de l’investigador. En Bilbeny segueix amb intel·ligència aquesta epistemologia de descoberta. L’autor sap, a més, que hi poden haver falsos indicis que no són altra cosa que paranys posats expressament per despistar. Llavors, l’historiador busca atentament les contradiccions allà on el falsificador no ha parat prou atenció a amagar-les, on la seva ignorància no li ha permès tenir-ne control.

Els breus relats d’En Bilbeny són d’una gran audàcia i condueixen el lector pel camí de la descoberta de peces que no lliguen i que delaten l’acció manipuladora dels censors. Aquest és el cas de l’existència de noms de peixos, plantes i ocells d’impossible localització si no és en terres catalanes, i que els documents situen a altres territoris. O dels anacronismes històrics fabricats per la malaptesa dels censors. I, enca- ra, de tota la recerca sobre noms de lloc amb les seves respectives descripcions, en les quals es fa palès l’engany, com en aquella falsificació que pretenia situar una horta tan exuberant com la valenciana, i amb el mateix clima i tot, a l’altiplà de Castella. Així, tal com la pintura falsificada es descobreix en l’observació detallada dels detalls menys interessants —és a dir, allà on hi ha hagut poca preocupació a l’hora de fer la còpia—, o com les profunditats de l’inconscient, que només són accessibles a través dels actes fallits o dels lapsus, el text d’En Jordi Bilbeny mostra que també la gran mentida històrica no es delata pas immediatament en els grans enganys sistemàtics, ben simulats, sinó en les petiteses, mal dissimulades. En definitiva, el text que teniu a les mans estableix de manera magistral les bases per a la sospita, i només cal esperar que la futura publicació completa dels treballs de recerca ens permeti acabar de comprendre tot l’abast polític del complot de la destrucció d’aquella història.

Però la investigació d’En Bilbeny també ens vol posar al descobert una gran operació d’Estat o, si es vol ser més precís en la terminologia, una gran operació en els inicis de la construcció d’un futur Estat: la de l’apropiació, per interessos econòmics i polítics, del descobriment d’Amèrica per part de Castella, un esdeveniment que en realitat hauria d’haver estat una empresa catalana en totes les seves dimensions: aventurera, tècnica, humana, financera, política i, fins i tot, religiosa. L’engany hauria estat tan reeixit, que la historiografia catalana hauria arribat a creure’s la suposada exclusió de Catalunya de l’aventura americana fins a considerar-la com un dels primers greuges, resultat de l’aliança entre els regnes de Castella i Aragó. Si la tesi de l’apropiació del descobriment arribés a ser acceptada de manera generalitzada per la historiografia científica, resultaria que a la base mateixa de la construcció d’un mai no ben coronat Estat espanyol hi hauria una gran operació d’espoliació històrica. «Res de nou sota el sol», dirà més d’un, perquè no sembla que n’hi hagi cap, d’història de construcció d’un Estat modern, que pugui presentar-se com a exemple de virtuts morals. Però en el cas que ens ocupa, sí que el fet de desvelar-ne les astúcies permetria reinterpretar i comprendre millor tota una història de relacions difícils entre espanyols i catalans.

Finalment, la perspectiva del desemmascarament del fet que la gran aventura del descobriment americà no fou castellana sinó catalana, i que des del primer moment ja es pot parlar d’una concepció del que havia de ser la conquesta en relació amb els pobles «descoberts» significativament diferent entre espanyols i catalans, més enllà de l’interès his- toriogràfic, tindria conseqüències molt interessants a l’hora de repensar-nos míticament com a nació.

Tanmateix, ja he dit que el primer obstacle d’aquesta hipotètica revisió del pensament mític sobre els propis orígens és que la tesi sigui creguda. I no pas pels espanyols, que també ho veig difícil, és clar, sinó pels mateixos catalans. Considerem el cas de la hipòtesi d’un Colom català que, tot i a la plausibilitat de la reclamació, sense massa conseqüències polítiques, mai no ha acabat de desvetllar entusiasmes populars al nostre país. Per què? Potser sí que aquest poc interès en l’apropiació de la figura d’En Colom pel pensament mític fonamentador de la catalanitat s’expliqui per l’escàs atractiu de reivindicar el lideratge d’una aventura que es considerava de titularitat espanyola i al servei de la seva major glòria i benefici. Però jo en situaria les causes, més aviat, en les dificultats que han tingut els catalans, a diferència d’altres pobles, d’inventar i exhibir desacomplexadament una història mítica pròpia, tal com sosté En Toni Strubell al seu recent llibre, El cansament del catalanisme (La Campana, 1997). Des d’aquest punt de vista, la tesi d’un frau històric que amagaria un descobriment català d’Amèrica, en lloc d’excitar l’imaginari col·lectiu d’aquest poble vençut, més aviat el pot inquietar. Una inquietud que naixeria d’haver d’encarar un debat que, per bé que d’arrel historiogràfica, és evident que tindria un rerefons polític d’una tal magnitud que posaria en evidència les revisions pactistes, si no claudicants, de la pròpia autorepresentació col·lectiva i que són les que legitimen l’actual estat de desafecció nacional.

Dit d’una altra manera: em temo que ni que la histo- riografia oficial hagués d’acabar acceptant les tesis d’En Bilbeny sobre la falsificació de la titularitat d’aquest esdeveniment històric, el reconeixement no generaria la mena d’adhesions populars que, previsiblement, provocaria en d’altres nacions. Per exemple, amb l’èxit de produccions cinematogràfiques que, a l’estil dels Braveheart o Rob Roy escocesos, o dels En el nom del pare o Michael Collins irlandesos, reconstruïssin la història popular i el mite de l’espoliació, per l’engany i la falsificació històrica, d’un descobriment que hauria d’haver estat «nostre». I és que per tenir historiografia pròpia calen, fonamentalment, bons historiadors. Però, per tenir un pensament mític propi que sigui capaç de transformar aquesta història en autorepresentació col·lectiva, calen estructures de poder sòlides o projectes de reconstrucció nacional ambiciosos.

No sóc historiador i no em faig càrrec de quines possibilitats de reconeixement té la tesi que sosté En Jordi Bilbeny per part de la comunitat científica. Com en qualsevol altre camp del coneixement científic, l’acceptació no només depèn dels bons arguments, sinó d’altres circumstàncies acadèmiques i polítiques que, en aquest cas, no li seran favorables. Però el que és segur és que, en acabar la lectura de la seva Brevíssima relació de la destrucció de la història, l’autor ja us haurà inoculat el virus de la sospita. I aquest és el primer pas per desvetllar la curiositat que —cal confiar-hi— a la llarga permeti que es conegui la veritable història d’allò que s’ha volgut esborrar: la titularitat d’un Descobriment i l’existència d’una Nació.

 

Salvador Cardús

Terrassa, abril del 1997