La col·lecció Emaús vol oferir llibres

de lectura assequible que ajudin

a viure el camí cristià en el moment actual.

Per això porta el nom d'aquell poble

cap a on anaven dos deixebles desesperançats

quan es van trobar amb Jesús,

que es va posar a caminar al costat seu,

i els va fer entendre i viure

la novetat de l'Evangeli.

Xabier Basurko

Celebració cristiana, miniatures teologicolitúrgiques

Col·lecció Emaús 154

Centre de Pastoral Litúrgica

Directora de la col·lecció Emaús: Mercè Solé

Disseny de la coberta: Mercè Solé

© Edita: CENTRE DE PASTORAL LITÚRGICA

Nàpols 346, 1 – 08025 Barcelona

Tel. (+34) 933 022 235

cpl@cpl.es – www.cpl.es

Primera edició digital: setembre de 2018

ISBN: 978-84-9165-180-2

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat d’excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si us cal fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).

Presentació

No feia gaire que jo treballava al CPL. Moguda pels comentaris elogiosos del company que n’havia fet la correcció, em vaig llegir la Historia de la Liturgia, de Xabier Basurko. Un volum més aviat gruixut publicat a la col·lecció Biblioteca Litúrgica del CPL. Certament, tot i el meu desconeixement de la teologia i de la litúrgia, vaig quedar captivada pel llibre: per la seva claredat, profunditat i perspectiva (és realment una història molt completa), i també per la llibertat en els seus plantejaments i pel seu sentit crític. Tot en un llenguatge entenedor i fàcil de llegir.

Doncs aquest mateix esperit es troba en aquestes «miniatures», que no són més que un recull dels escrits de Xabier Basurko a la secció «Última pàgina» de la revista Missa Dominical. Des de l’any 1995 fins avui, Xabier Basurko ha estat col·laborant ininterrompudament amb la revista, alternant amb companys de secció de reconegut prestigi, com Pere Tena, Juan Martín-Velasco i Joaquim Gomis entre d’altres. Amb la publicació dels articles de tots quatre, en els petits volums de la col·lecció Emaús, el CPL ha volgut celebrar els 50 anys de Missa Dominical, nascuda l’any 1968 de la mà de Joaquim Gomis.

Missa Dominical és una revista que s’adreça sobretot a capellans i a equips de litúrgia, per tal de facilitar-los la preparació de l’Eucaristia del diumenge. Però això no és cap obstacle perquè laics i laiques en puguem entendre bé el contingut. Al contrari: Basurko, lluny de clericalismes, connecta bé amb allò que el poble cristià vivim a missa: el que ens va bé, el que hi trobem a faltar, el que no entenem, el que vivim amb contradicció. Sap posar paraules a moltes de les nostres inquietuds, explica bé el perquè de les coses, l’origen de determinades tradicions, la teologia que hi ha al darrere de gestos i símbols, la relació del llenguatge cristià amb la cultura del nostre món. Una mirada àmplia i oberta, ecumènica i propera a l’antropologia

Són molts anys de fer pedagogia litúrgica. Fent feina com a capellà en diverses parròquies al País Basc, com a divulgador de la litúrgia i com a professor que va ser al Seminari de Sant Sebastià, a la Universitat de Deusto, al centre d’Estudis Teològics de Pamplona i a la Facultat de Teologia de Vitoria-Gasteiz.

Us agradarà.

Mercè Solé

Evitar el «soroll»

En les nostres celebracions hi ha un tipus de soroll que en podríem dir de «primer grau», o en estat brut: tos d’hivern, infants que ploren, micros que xiulen, o el taloneig sonor de la senyora que arriba tard i es fa notar...

Dins d’aquest gènere, hi ha sorolls que podríem qualificar fins i tot de «benèfics», com el que es produeix en el moment de donar-se la pau: quan l’assemblea tan seriosa i hieràtica es relaxa, els veïns del mateix banc es miren als ulls, es somriuen, i es crea un brogit de fons en fer-se l’encaixada o l’abraçada (l’«esbarjo de la missa» en càndida expressió d’una nena de catequesi). En aquesta mateixa tònica, el «gall» del solista o la distracció de l’organista, assumits amb el degut humor, no han de ser necessàriament catastròfics, sinó oportunitats per a distreure l’atmosfera i afavorir un ambient de major humanitat en l’assemblea, seguint aquell consell del filòsof: «Treu profit de tot error» (L. Wittgenstein).

Però hi ha també un soroll de «segon grau», en el sentit tècnic avui corrent en els mitjans de comunicació. «Soroll» («noise») és tot allò que interfereix la comunicació i impedeix la circulació de sentit. Els experts en aquesta matèria distingeixen entre soroll sintàctic, soroll semàntic i soroll pragmàtic (A. de Benito, Diccionario de las ciencias y técnicas de comunicación, Madrid 1991, p. 762-763). Aquesta teoria exposada en paraules entenedores i aplicada a les nostres celebracions ens podria suggerir reflexions com ara les següents:

«Soroll» resulten les homilies quan no han estat preparades, quan són inconsistents, aproximatives, anacròniques de missatge i de llenguatge. «Soroll» són les monicions absolutament inútils, redundants en la seva pròpia obvietat; que repeteixen el que ja és sabut i més que sabut. «Soroll» és el prefaci «cantussejat» pel president, titubejant en la seva execució, desafinat en ocasions, que fa malbé la paraula que intenta proclamar. «Soroll» és l’actuació del cor en recerca del seu propi «lluïment»; que se serveix a si mateix, no pas a la litúrgia, i trenca la dinàmica interna de la celebració. Els exemples de «sorolls» d’aquest tipus es podrien multiplicar sense massa esforç d’imaginació...

Evitar el «soroll» és en tota celebració el moment previ i preliminar, com una mena d’acte de fregar el terra («removens prohibens», que dirien més justament els escolàstics) per tal de carregar, després, de significació l’acció celebrativa, per assolir que la litúrgica «digui» alguna cosa rellevant als creients reunits; i que parlant suficientment als cervells pugui moure també els cors.

(1995, número 7)

Racional i emocional

En qualsevol temps i lloc, gent que no és capaç de llegir ni d’escriure és capaç de pensar i, certament, de sentir. Hi ha perspectives molt diverses a l’hora d’examinar la litúrgia; la perspectiva del racional/emocional ens sembla una clau particularment interessant per a reflexionar avui sobre les nostres celebracions.

L’aliment racional, el «logos», fou més aviat escàs durant els llargs segles abans del Vaticà II, en aquella litúrgia feta en llatí i preocupada d’assegurar la matèria, la forma i l’ex opere operato. Però tampoc l’emocional no era, sembla, pastura gaire abundant; n’hi ha prou a pensar en les moltes expressions que la religiositat popular va fer sorgir en aquesta mateixa època, amb la intenció de suplir les mancances sentides en la litúrgia oficialment proposada. La religiositat popular és, en efecte, «l’expressió dels qui senten i veuen, més que no pas dels qui saben i coneixen» (M. Meslin).

En els primers anys 60, la reforma del Vaticà va fer un notable esforç per a nodrir el cervell dels fidels: va reconquerir la «paraula». Gràcies a la introducció de la llengua vernacla, la paraula en les seves diverses modalitats (lectures bíbliques, nous cants, homilia, monicions...) es va fer present en la litúrgia i va intentar enfortit la «fe que cerca entendre», és a dir, la raonabilitat de la fe dels creients. Però no va trigar gaire a arribar la rèplica. Des de la meitat dels anys 70, almenys en certs ambients eclesials, es va formant l’opinió que la reforma feta era massa freda, racionalista, excessivament cerebral. Paral·lelament, hem assistit a una forta irrupció de l’emocional en la litúrgia dels petits grups; i més d’una parròquia ha tornat a posar en circulació processons i altres manifestacions que van ser considerades obsoletes no fa massa temps.

El creient d’avui viu immers en una cultura crítica i crèdula alhora; els productes culturals que diàriament consumeix estan marcats per l’empremta dels «mestres de la sospita»; però alhora, i fonamentalment com a fruit de l’individualisme ambiental, habita un «desert dels sentiments», formidable brou de cultiu per a les ambigües efervescències de les sectes i de les «noves eres». Els nostres fidels també participen dels condicionaments generals de l’època; i segurament, en la litúrgia, tenen gana en les dues boques. Una certa tensió entre el racional i l’emocional pot considerar-se com un indici de salut i normalitat en la vida litúrgica; com també la justa accentuació o bé dels aspectes racionals o bé dels emocionals, tenint en compte el moment, el lloc i el tarannà propi de cada comunitat litúrgica.

(1995, número 11)

Alfabetització litúrgica

No tenim dret a ser «masoquistes». Si considerem la vida de l’Església amb un «mínimum» de perspectiva històrica, haurem de reconèixer, amb tota honestedat, que en les últimes dècades s’han realitzat enormes avenços en l’àmbit de la litúrgia. Però, tot seguit, caldrà afegir que encara queda molt per fer. Entre les tasques pendents, voldria assenyalar-ne una prèvia i fonamental: l’alfabetització litúrgica. Amb aquest enunciat, volem referir-nos a la necessitat d’una catequesi bàsica de l’elemental litúrgic. Quant a això, pot existir un fals «miratge» en molts pastors, que semblen donar per «fets» uns nivells d’iniciació cristiana i un coneixement dels gestos i símbols litúrgics en el poble cristià que aquest, en realitat, mai no ha tingut oportunitat de rebre.

La incultura galopant en les joves generacions sobre el tema religiós és una constatació que preocupa en el nostre entorn europeu, i no només a l’Església catòlica. En aquest mateix sentit, es comprova un impressionant «forat d’ozó» en les famílies cristianes i la seva palesa incapacitat, en molts casos, de transmetre l’herència cristiana, fins i tot els seus gestos més elementals. Algú deia, amb humor agredolç, que els joves d’avui aprenen el senyal de la creu no pas a la falda materna, sinó a la petita pantalla, tot veient els futbolistes com ho fan quan surten al camp o quan llancen el penal...

Aquest problema d’ignorància bàsica el palpem singularment en l’àmbit pròpiament litúrgic, i afecta per igual tant les generacions joves com les adultes. L’experiència pastoral ens diu que realitats bàsiques en l’àmbit litúrgic (com la configuració general de la missa dominical, de la litúrgia de la paraula i la significació de cadascun dels seus elements que la integren, l’estructura interna de la pregària eucarística i els seus valors interns, el sentit del parenostre i fins i tot el senyal trinitari del començament i del final de la celebració) són com terra verge.

Ens queda el record interpel·lador d’altres temps. Avui, ens ha de fer pensar el fet que pastors (bisbes) de la talla d’Ambròs, d’Agustí o de Joan Crisòstom s’aturessin, una vegada rere l’altra en la seva predicació ordinària, en això que anomenem elemental litúrgic, a explicar el sentit de la resposta «amén», o de l’aclamació «al·leluia», o el significat de pregar dempeus en el Temps Pasqual, o el fet de cantar junts en la litúrgia... Certament, si no es possibilita en el poble cristià una iniciació a la litúrgia, difícilment podrà verificar-se (tal com és de desitjar) una educació de la fe per la litúrgia.

(1995, número 15)

El capital simbolicoritual

Hi ha assemblees riques i assemblees pobres. Ens referim ara no pas al cabal econòmic, sinó als recursos expressius de què disposa aquesta comunitat a l’hora de celebrar. Entre aquests recursos podem indicar: el lloc mateix de la celebració (acollidor, incòmode o desballestat); el nombre i la diversitat d’actors (persones grans o també joves, només homes o també dones; la presència activa dels nens... i de les nenes); la monotonia o riquesa, l’anacronisme o l’actualitat del repertori de cants; la cultura musical o el «saber cantar» del poble reunit; la possibilitat de comptar amb un orgue i un o una organista; la presència d’un cor, més o menys gran, però ben integrat en l’assemblea...

A això denominem capital simbolicoritual, als mitjans expressius disponibles, i posats en joc, per aquesta assemblea concreta, avui i aquí. Cada diumenge, totes les parròquies i llocs de culte (arreu del món catòlic) parteixen del mateix «programa», tenen davant la mateixa «partitura»... i quines realitzacions tan diverses segons les diferents possibilitats expressives de cada assemblea concreta!

Succeeix en la litúrgia el que s’esdevé en la realització d’una peça de teatre, o en el rodatge d’una pel·lícula: hi ha cops que un guió mediocre és «salvat» per la qualitat dels actors. I també pot passar el contrari: un excel·lent guió és fet malbé per la deficient qualitat dels seus intèrprets. Aplicant-ho a la litúrgia: cal reconèixer que no tenim el millor «programa», la litúrgia ideal; ja sabem que la litúrgia és semper reformanda com la mateixa Església. Però, un cop dit això, hauríem d’afegir-hi: massa sovint, ¿no critiquem el guió o el «programa», quan aniríem millor si poséssim remei a la deficient qualitat dels intèrprets?

Un capital simbolicoritual, ric i de qualitat, difícilment pot donar-se si no existeix en la comunitat un equip litúrgic que tingui cura, de forma pacient i intel·ligent, d’aquesta dimensió celebrativa de la comunitat. Al president o responsable de l’assemblea correspon, fonamentalment, la tasca d’harmonitzar aquest equip d’acòlits, lectors, cantors... així com la tasca d’educar-los en el sentit de la funció que han de fer. L’activitat permanent d’aquest equip litúrgic ha de revertir, sens dubte, a benefici de tota la comunitat cristiana. Els fruits es percebran, possiblement, no pas tant a curt, com a mitjà i a llarg termini.

(1996, número 03)

Habitar la litúrgia

Konrad Lorenz, premi Nobel de Medicina (1973), en la seva obra Els vuits pecats capitals de la humanitat civilitzada anota: «Entre les seqüeles més pernicioses de la pressa, hi ha la incapacitat patent de l’home modern per estar a soles amb el seu propi Jo, encara que sigui durant un breu lapse de temps». Aquesta incapacitat de concentració psicològica no pot menys que afectar la vivència de la litúrgia.

Per la meva part, sempre m’ha cridat l’atenció com els grans pastors de l’època patrística han insistit en aquest punt; recorren amb freqüència a la dita paulina «Pregar amb l’esperit i pregar també amb la ment» (1Co 14,15) per deduir-ne: no hem de pregar en la litúrgia com els papagais que repeteixen les coses sense saber el que diuen (sant Agustí); o comenten en la mateixa direcció l’exhortació d’Efesis 5,19: «¿Què vol dir: cantant al Senyor i lloant-lo en el vostre cor? Amb intel·ligència; no fos cas que mentre la boca diu les paraules, la ment vagi vagant pels núvols: perquè la llengua sigui escoltada per l’ànima» (sant Joan Crisòstom). Silenci tens del cos i de l’esperit, recolliment, concentració... És l’actitud de l’atleta que es disposa a córrer o saltar, la del pianista que interpreta una partitura en un concert; és també l’actitud de l’orant i del que participa en l’acció litúrgica.

Tinc la impressió que en la nostra tasca pastoral no remarquem prou aquestes coses; potser les donem ja per sabudes, per suposades, o per massa elementals. Però el cert és que són més necessàries que mai tenint en compte el clima ambiental que ens envolta i, que amb tota mena de reclams, ens invita constantment a l’exterioritat, a la dispersió i la fragmentació de la nostra existència. La qualitat renovada dels textos o la seva il·luminació catequètica, essent com són tan necessàries, quedaran en un simple miratge, si conjuntament no es dona en el mateix acte de la celebració aquest esforç d’«estar desperts», aquest «obrir la porta» per a la visita de l’Absolut, com adverteix aquell text bíblic: «Mira, soc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,20). En contrapartida, és raonable pensar que l’educació litúrgica podria tenir com una de les seves finalitats antropològiques o «humanitàries», la d’ensenyar al creient a «habitat» el seu propi interior, a ser «inquilí de si mateix», no només en el curs de la celebració, sinó també en la resta de la vida diària.

(1996, número 7)

El «to» també és llenguatge

El filòsof alemany F. Nietzsche va escriure en el seu temps aquestes paraules inspirades: «El que és més comprensible del llenguatge no és tant la paraula en ella mateixa, sinó el to, la força, la modulació, el “tempo”, amb què són pronunciades les paraules; és a dir, la música que hi ha al darrere de les paraules, la passió que hi ha darrere d’aquesta música, la persona que hi ha darrere d’aquesta passió: o sigui, tot el que no es pot escriure». Aquestes consideracions poden tenir aplicació en àmbits molt diversos de la vida quotidiana. Aquí em referiré únicament al to de veu del qui presideix la litúrgia. Encara queden exemplars d’aquella raça de pastors que van iniciar el seu itinerari apostòlic quan amb prou feines hi havia micròfons. Són els «predicadors a l’antiga» i parlen, efectivament, com si els micròfons no existissin. La quantitat de veu emesa resulta amb freqüència molesta, i a vegades fins i tot insultant.

Moltes vegades he pensat com haurien agraït uns bons micròfons aquells grans pastors dels segles patrístics, «boques d’or» però de veu força fràgil. Basili, Gregori Nazianzè i Joan Crisòstom a l’Orient, varen lamentar sovint la feblesa de la seva veu, la dificultat de fer-se sentir, i per aquesta limitació demanaren excuses als seus oients. Pel que fa a l’Occident la veu d’Agustí, igual que la d’Ambròs, mai no fou una veu potent i quedava amb molta facilitat afònica; això i la seva debilitat corporal congènita, explica la brevetat d’alguns dels seus sermons. Pere Crisòleg, bisbe de Ravenna, emmudí de sobte i no va poder continuar el seu discurs. El papa Gregori el Gran, afectat d’un endèmic dolor estomacal, se sentia molt preocupat determinats dies per haver de parlar en públic, ja que només li sortia un fil de veu molt fluixa. Trobem testimonis commovedors d’altres casos semblants en l’excel·lent llibre del monjo de Montserrat Alexandre Olivar, La predicación cristiana antigua (ed. Herder, Barcelona 1991).

Diuen els experts en la matèria que el micròfon és l’oïda del qui escolta. El to de la veu ha de ser el mateix que si estiguéssim parlant a prop de cada persona. Si es vol remarcar alguna cosa del discurs n’hi ha prou a alentir les paraules, sense aixecar la veu, sense atordir el personal. L’excés de veu redueix el marge de llibertat, en qualsevol conversa quotidiana. No hem d’oblidar que els micròfons reforcen la veu, no pas els arguments. Un missatge de pau i d’esperança pot quedar alterat i distorsionat en la celebració litúrgica per l’«iva» del to, més impositiu que no pas propositiu; en ocasions, fins i tot agressiu i violent.

(1996, número 11)

No oblideu els morts... viuen!

Hi ha una dita medieval, que va impressionar vivament el filòsof Karl Jaspers, i que diu així: «Vinc, però no sé d’on. Soc, però no sé qui. Moriré, però no sé quan. Camino, però no sé cap a on. M’estranya que estigui content». En el nostre interior, efectivament, hi nia una intuïció vital que suggereix de mil maneres que estem embolcallats per un profund misteri. La nostra cultura dominant, no obstant, sembla preferir l’efímer eslògan del «paradís ara» i procura viure estalviant-se, en la mesura del possible, aquestes inquietants preguntes metafísiques. Més concretament, intenta oblidar els morts i apartar-nos de la comunió amb ells. Si abans existia el tabú del sexe, avui és àmpliament suplantat pel tabú de la mort. Tenim més por que en èpoques passades al contacte amb la mort, i creix cada dia més la nostra insensibilitat envers els morts.