reading

Andreu Martín (Barcelona, 1949) és escriptor especialitzat en novel·la negra i policíaca des que el 1979 va publicar Muts i a la gàbia. El 1980 va rebre el premi Círculo del Crimen per Pròtesi. Posteriorment, ha escrit nombroses obres del gènere que han estat guardonades, com Si és no és (amb el Deutsche Krimi Preis International a la millor novel·la policíaca publicada a Alemanya), Barcelona connection i L’home que tenia raor (totes dues amb premis Hammett concedits per l’Associació Internacional d’Escriptors Policíacs), Bellísimes persones (que, a més del Hammett, també va obtenir el premi Ateneo de Sevilla) o De tot cor (premi Alfons el Magnànim). A més, ha rebut el prestigiós premi Pepe Carvalho, al festival BCNegra, que guardona tota una trajectòria —de més d’un centenar de novel·les—. Ha escrit també gènere eròtic i novel·la infantil, on, juntament amb Jaume Ribera, ha creat el personatge Flanagan, la primera novel·la del qual, No demanis llobarro fora de temporada, va rebre el Premi Nacional de Literatura Juvenil.

Santi Ortuño, un policia relegat a l’últim racó de l’últim despatx en feines burocràtiques inútils, avorrit i menyspreable pel cos de policia, tot i que no ha renunciat a la seva medalla amb distintiu vermell i al reconeixement que creu merèixer. La seva veritable història començarà quan coneix la Leire Alfaro.

Leire Alfaro, una cantant que es qualifica d’elèctrica perquè el seu complex d’Electra l’impulsa a buscar amants d’edats superiors a la seva. No va visitar l’Ortuño buscant l’amor, sinó cercant ajuda per a aquell captaire que va trobar al metro, sota la pluja, que es diu Abdullah Fayad i amb qui manté una relació indigna.

Abdullah Fayad treballa a la botiga dels iraquians, és bon lampista, callat i tímid, reservat i misteriós, tal vegada violent, possiblement abduït per un imam gihadista que li parla a cau d’orella i busca un terrorista suïcida perquè dugui a terme l’atemptat definitiu a Barcelona. És col•laborador del policia Ortuño o és el seu rival i enemic més ferotge?

I, si pensem que Abdullah és el primer amant de la Leire i l’Ortuño el segon, qui deu ser el tercer amant que l’arrossega cap a la mort?

Al llarg de la investigació d’un assassinat, anirem descobrint tots els detalls de tres peripècies que estrenen en una espiral d’amor i odi que avança de manera inexorable cap a una catàstrofe que sembla inevitable.

Queda rigorosament prohibida, sense l’autorització per escrit dels titulars del «Copyright», la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment mecànic o electrònic, actual o futur, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució d’exemplars d’aquesta edició mitjançant el lloguer o el préstec públics. La infracció dels drets mencionats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (Art. 270 i següents del Codi Penal). Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra. Pot contactar amb CEDRO a través del web www.conlicencia.com o per telèfon al 91 702 19 70 / 93 272 04 47.

TOTHOM ET RECORDARÀ

Tothom et recordarà, d’Andreu Martín,
va resultar guanyadora del premi de narrativa
Ciutat de Vila-real 2018.

El jurat, format per Gregori Dolz, Eric Gras,
Jordi Ledesma, Imma Pitarch i Pedro Tejada va
anunciar el veredicte a la ciutat de Vila-real
el 7 de desembre del 2018.

crims.cat

Es diu crims.cat i és una col·lecció de novel·la criminal en llengua catalana, amb voluntat d’englobar tot tipus d’etiquetes i subgèneres: negre, policíac, espionatge, detectivesc, enigma...

L’empenta, a càrrec de l’editorial Alrevés, ens sembla de prou importància per prendre’ns seriosament la iniciativa: sis títols l’any, on es combinen autors de casa amb noms estrangers europeus de ressò i prestigi que avui són desconeguts en totes les llengües de l’Estat.

Així doncs, omplim un gran buit dins del mercat editorial en llengua catalana. Ara que ja és extensament reconegut l’èxit d’aquestes històries dins i fora de les nostres fronteres, cal unir esforços en la nostra llengua per intentar evitar la dispersió editorial que viuen tots els autors que cultiven allò que Raymond Chandler va anomenar «el simple art de matar». Simple o no, creiem que és el moment idoni per acontentar totes aquelles veus que reclamen des de fa un grapat d’anys la presència d’una col·lecció nostrada com ho va ser en el seu moment La Cua de Palla.

Per la nostra banda, sempre ens proposem —i esperem que no només es quedi en un propòsit— fer la millor de les seleccions i poder oferir-vos un bon catàleg d’autors reunits en una col·lecció que respon —això sí— a tots els criteris indispensables que caldria tenir presents sempre: un disseny identificador, unes cobertes suggeridores, una numeració i, és clar, una tria coherent de títols.

Amb aquestes aspiracions, us convidem a passar aquesta pàgina i a començar a llegir. Hi trobareu un tipus de lectura, no ho oblideu, que ha delectat esperits de tota mena i de totes les contrades, i que novament ara podem tornar a fer en la nostra llengua.

De manera que ja ho sabeu: si voleu llegir la millor novel·la negra en català, llegiu crims.cat!

Això és una novel·la, un llibre de ficció, de manera que els esdeveniments i els personatges que s’hi descriuen són inventats, i si s’assemblen a alguna cosa que ha passat o a una persona que ha existit és, com s’acostuma a dir, una feliç o malaurada coincidència, segons els casos. El lector ben informat potser identificarà alguns incidents apareguts a la premsa: els he col·locat per refermar la versemblança necessària en un relat com aquest, que aspira, com totes les narracions de ficció, a superar la realitat.

He d’agrair l’ajut que he rebut, sobretot de Sara Driel, Louis Díaz, Joan Miquel Capell i Míriam Swanson, que van ser en l’origen d’aquest relat. També he parlat amb molts membres dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, tant del Cos Nacional de Policia com de la Policia Autonòmica de Catalunya. Cap dels agents que va venir a dinar amb mi a L’Amagatall vol que el seu nom consti en aquesta pàgina d’agraïments, però jo he de reconèixer la seva valuosa col·laboració i no me’n puc estar d’esmentar expressament el representant dels Grups Especials d’Intervenció (GEI), el Kòdak de Mitjans Tècnics, el JMC, que va parlar en nom dels TEDAX, l’inspector d’Investigació que dona cognom a la meva protagonista i, sobretot i amb afecte infinit, al meu Policia de Capçalera, col·laborador habitual de la meva obra.

I
PAPERS

Un espigó compost per blocs de formigó enormes que s’amunteguen en desordre i penetren en un mar fosc i esvalotat. Les ones hi esclaten amb fúria i esquitxen els presents.

El cos és sobre un dels blocs cúbics, mullat, mirant a la dreta, amb el cap destrossat per dos projectils. Un li ha entrat per l’occípit, ha sortit i li ha destrossat el paladar, els incisius, el llavi superior i la base del nas; i l’altre ha perforat la templa amb perfecta netedat i ha deixat un forat de la mida del dit petit, cosa que fa pensar en un 9 mm Parabellum.

No hi ha beines a la vista, i això vol dir que l’homicida les ha recollit, o potser se les ha emportat l’embat de les onades.

L’home és un baró, d’una cinquantena llarga, vestit gris, camisa blanca, corbata de ratlles.

Probablement estava ajupit, mirant el mar qui sap si amb melangia, o de genolls, «Posi’s de genolls!», quan li han disparat per l’esquena. Potser el soroll del mar ha impedit que sentís com se li apropava algú per darrere.

Un pescador que era uns cinquanta metres més enllà, ocult per les irregularitats del rocam, tenia el telèfon mòbil a la mà quan ha sentit els trets. S’ha posat al caire del bloc de ciment que ocupava i ha pogut veure un home dret i un altre caigut, com un embalum gris. Ha gravat el moment en què l’home dret aixecava la mà per damunt del cap i llençava al mar alguna cosa, que ha fet una visible esquitxada.

L’home era alt i prim, es cobria el cap amb una gorra de llana fins a les celles i vestia un abric tres quarts de color fosc, pantalons texans i calçat blanc.

A continuació, el pescador ha fet un pas enrere per no ser vist. Uns instants després, traient el cap cautelosament per la part superior de les roques, ha pogut gravar de nou l’home alt, que marxava cap a l’altre extrem de l’espigó, on ha muntat en un Peugeot 206 de color verd pastel. S’ha allunyat en direcció al polígon industrial que comença més enllà, en una zona ja urbanitzada.

No hi havia ningú més a la vista. És evident que l’homicida deu estar ben segur que no l’ha vist ningú.

Un cop ha arribat la comitiva judicial, han establert, a través de la documentació que portava a sobre, que la víctima era Santiago Ortuño Carrero, de cinquanta-quatre anys, inspector del cos de la Policia Nacional.

Hem estat els Mossos d’Esquadra els que hem acudit a la trucada del 112, però de seguida notifiquem al jutge que és costum que la investigació de l’homicidi d’un policia s’encarregui a companys del seu propi cos, ja siguin d’Homicidis o d’Afers Interns.

Això passava dissabte. El dilluns següent, 26 de febrer, el jutge d’instrucció del 33, el senyor Barabino Cuberes, convoca al seu despatx l’inspector en cap de la Unitat d’Investigació de Mossos d’Esquadra. Quan hi acut, junt amb el magistrat l’està esperant un inspector de la Policia Nacional que s’esforça per demostrar que dissimula una santa indignació. Mou una mica les barres però manté els llavis premuts com si tingués por que, si relaxa una mica els músculs del rostre, pugui sortir a crits la imatge més negativa de si mateix.

—Aquest matí, algú m’ha dit —comença el magistrat, després de les quatre paraules protocol·làries de rigor— que Santiago Ortuño Carrero, el mort d’ahir, va tenir problemes amb els seus companys. —L’inspector de la Policia Nacional nega amb el cap, exasperat, però calla—. M’han parlat de quatre o cinc agents del cos que, en un judici, van comparèixer voluntàriament per declarar que era culpable de violació i d’intent d’assassinat. Malgrat això, la causa va ser desestimada. No sé ni quin magistrat se’n va encarregar. Diu que Ortuño es va ficar en un tema de terrorisme gihadista, que no li corresponia; i que va tenir una batussa amb aquests companys seus, que el van lesionar, de manera que darrerament se l’ha vist amb crosses. No sé què hi ha de veritat en aquests rumors, haurem de demanar informes a Recursos Humans i a Afers Interns de la Policia Nacional per veure què va passar. En definitiva, per a més seguretat i equanimitat, penso que és millor que siguin els Mossos els que portin el cas. Volia que fossin presents tots dos per assegurar-me que entenen bé els motius.

L’inspector de la Policia Nacional es mostra en desacord tot i que la seva veterania li ha d’haver ensenyat que, en una situació com aquesta, tota resistència és inútil. L’han obligat a encaixar la humiliació, però, i per dignitat se sent en l’obligació de fer la rebequeria.

Santiago Ortuño mira la cambrera frunzint els ulls, com si tractés de veure alguna cosa molt llunyana. Arrufa el rostre amb una ganyota que anuncia un discurs tan original que ningú no l’ha pronunciat mai abans i potser serà difícil de formular i pràcticament impossible que l’entengui la pobra noia limitada que l’escolta.

—Posa’m un tallat curt de cafè, llarg de llet, la llet calenta i de soja, amb sucre moreno.

La cambrera, per un instant, no sap si es tracta d’un borratxo matiner o simplement d’un client que demana un tallat. És un paio alt i ben plantat, atractiu, amb un punt de veterania que garanteix fermesa i seguretat en si mateix, boca apetitosa, espatlles amples, i el toc conservador de la corbata que pot fer pensar en un comportament de cavaller. Parla un castellà greu, molt assajat, de doblador de cinema, d’actor una mica massa afectat. Abans de girar-se cap a la cafetera, la noia el premia amb una repassada de dalt a baix.

No obté resposta. Unes mans fines i ossudes posen la tassa a lloc, accionen el que han d’accionar i raja el líquid negre i fumejant.

Ella somriu, aparta la vista i es dedica a escalfar la llet que hi ha en una gerra metàl·lica. Segur que és llet de soja? N’afegeix una mica a la tassa de cafè, que ha posat sobre un plat. No sembla que hagi procurat que el producte sigui llarg de llet i curt de cafè. I la bosseta que diposita sobre el plat, al costat de la cullera, és de color blanc, com si no pogués contenir sucre moreno.

Amb gest relaxat i rutinari, es tomba cap a Ortuño, que continua contemplant-la, obsessionat.

—És la teva boca —diu, amb aquell posat que vol donar transcendència a cadascuna de les seves paraules—, o els teus ulls, la manera de mirar, no ho sé, però m’has fet tornar a la meva adolescència. Paf. —La noia aixeca la vista i somriu. De què va, aquest pavo?—. Una fiblada. —Exactament, diu un flechazo, que a la noia li sembla paraula antiga, de llibre—. Et molesto? —La cambrera mou el cap en sentit negatiu, com si estigués pensant que hi ha gent que no té remei—. Ets lliberal o més aviat reprimida?

La pregunta il·lumina la mirada de la cambrera i ell pot comprovar que té uns ulls molt bonics, plens de sorpresa i por. És el moment de l’embranzida final, l’atac frontal, l’ara o mai.

—Tens nòvio? És que m’han agafat unes presses que no és normal. Una necessitat. Una descàrrega de feromones. Jo és que soc de sexe fàcil. I tu?

—No tindreu, per allà al darrere, algun raconet on puguem fer un clauet ràpid? —Un polvillo rápido, diu.

La noia el mira, ara incrèdula, nega amb el cap per expulsar-lo de la seva vida i l’ignora per sempre més. Algun altre client reclama la seva presència i fuig precipitadament en aquella direcció.

Santiago Ortuño roman una estona recolzat al taulell, somrient somiador, com gaudint del que podria haver passat. Beu d’un cop la merda de tallat i de la butxaca treu un grapat de monedes. Hauria de cridar la xicota per preguntar-li què li deu, però l’hi impedeix una mena de vergonya inconfessable que li agafa sempre que es permet aquest petit joc, i a més ja sap el preu de la consumició perquè és habitual de l’establiment. La nova és ella. Ja s’acostumarà a tractar amb ell. Algun dia caurà.

Deixa sobre el mostrador el doble del preu del tallat i surt al carrer molt satisfet de si mateix. S’atura per treure’s de la butxaca un paquet de Marlboro, n’extreu un cigarret amb parsimònia de persona molt important i l’encén com si tots els focus i les càmeres de Hollywood estiguessin pendents d’ell.

El bar es troba en un xamfrà. Tomba cap a la dreta. Quan passa per davant dels mossos d’esquadra que fan guàrdia en una sortida lateral de la comissaria, fa una ganyota de fàstic però mira cap a l’altra banda del carrer, perquè no l’hi vegin i per no haver de tornar-los la cortesia si el saludessin. Arriba a la porta principal d’aquella mena de caserna que comparteixen els dos cossos policials. Catapulta la burilla sense mirar si pot tocar algú o no. Dintre ja fan cua un seguit de ciutadans abans de dipositar les seves pertinences en una safata i sotmetre’s al control del marc detector de metalls. Santi Ortuño se sent privilegiat perquè no ha de passar el tràmit. Ni tan sols s’ha d’identificar, ni mostrar la placa. Tothom el coneix. En passar pel costat del guarda de seguretat, li diu alegrement: «Ei, segurata», perquè sap que no li agrada. Troba d’allò més divertit fer enfadar la gent. Qui el coneix sap que és molt de la broma, ell.

Comparteix l’ascensor amb cinc o sis persones endormiscades o enfurismades o hipnotitzades pel terminal mòbil. Unes es queden al pis del Servei Català de Trànsit; el grup que queda, multiracial, puja amb ell fins al quart pis. Ortuño en compta cinc i pensa que és una gentada, que no pot ser que totes el vagin a veure a ell. Està a punt de preguntar-los on van i advertir-los que necessiten cita prèvia, però no ho fa, és clar. Es limita a mirar-los com a intrusos molestos. Tres negres i dos indis.

Desembarquen davant d’un taulell de recepció damunt del qual penja un rètol on es pot llegir: «BRIGADA PROVINCIAL D’ESTRANGERIA I FRONTERES».

Aquí també li sembla que hi ha més gent del compte. Què està passant, avui? Al banc adossat a la paret, una parella de sud-americans espera amb papers a la mà i amb l’ai al cor. Segurament, han establert cita prèvia i són els únics que tenen dret a ser aquí i ser atesos, però el taulell està ocupat per una dona que està parlant amb Elisa amb veu molt alta.

Al guirigall, els que pujaven amb ell a l’ascensor afegeixen les seves preguntes als que ja esperaven. Aquests els notifiquen que es necessita cita prèvia i que només es pot obtenir per internet.

Ortuño dirigeix a la funcionària una mirada d’indignació: «Què collons està passant, avui, aquí?», però no s’atura, perquè no està disposat a participar en una trifulga amb dones cridaneres. Es fixa, de passada i de cua d’ull, en el cul de la dona que protesta. Això impedeix que percebi l’atabalament d’Elisa, que li ha enviat una llambregada d’auxili.

Sabates de taló d’agulla i cames de corba harmoniosa amb mitges de costura a la vista que puja faldilla amunt cap a un cul potser una mica massa pla. És menuda com una miniatura, però es fa mirar gràcies a la cabellera caoba, a la brusa clapejada de llunes negres sobre blanc i a la jaqueta vermella, peluda i escabellada que abraça amb la mà esquerra.

—... No, no tinc cita prèvia, i ja ho sé, que no és així com es fan les coses. Però a vostès tampoc no se’ls veu tan enfeinats. El meu és un cas excepcional. És el primer que li he dit. Que no és el primer que li he dit? Li he dit: «Ja ho sé, que no és així com es fan les coses». I ara vostè em diu: «No és així com es fan les coses». Si és el primer que li he dit! Per això vull parlar amb el seu cap. Potser ell té una mica més de flexibilitat i de llibertat de moviments...

Ortuño accelera el pas, travessa la zona de taules, ordinadors i funcionaris desvagats i arriba a la porta del fons, on hi ha una placa que anuncia: «INSPECTOR SANTIAGO ORTUÑO». Entre la paraula «inspector» i el nom i cognom hi ha un espai prou sobrer perquè hi càpiga la paraula «jefe» que tant anhela. «Inspector jefe.» Pensa presentar-se un altre cop a les oposicions. A veure si ho aconsegueix, d’una vegada. La placa, la va fer posar ell. La va pagar de la seva butxaca.

Fins i tot ell percep l’olor de fum. Obre la finestra perquè s’airegi. Aspira l’aire fresc i oxigenat del carrer.

S’asseu a la butaca giratòria, darrere de l’escriptori. Es diu que, si no reacciona aviat, la dona de la brusa estampada de clapes marxarà.

—Aquí —amb la dificultat de parlar, sabent que l’afectada l’està escoltant—, una TIE tant sí com no. I no ha demanat cita prèvia. No s’amoïni. Jo me n’encarrego.

S’arrepapa en la butaca i arrufa un altre cop el rostre amb aquell posat interessant d’actor que sap que l’estan fotografiant. S’acarona els llavis amb el dit índex.

Entren Elisa i la dona menuda. La primera, asexuada i domesticada, d’ulls tristois i vençuts, encorbada com un lacai poruc de la bastonada, i la segona, com si s’hagués de menjar el món, la boca enorme, devoradora, pintada de vermell com una ferida sagnant, i un escot en ve baixa que mostra una regatera de pits comprimits. Passa dels vint-i-cinc però no arriba als trenta, i això la converteix automàticament de dona en noia en el criteri d’Ortuño, d’objecte decoratiu en presa de caça. Elisa subjecta una carpeta groga amb veneració, i la noia el mira descaradament als ulls. A Santi Ortuño li sembla una presència pertorbadora. Li dificulta la respiració.

La senyoreta Leire Alfaro interromp Elisa sense miraments. A Elisa no li importa, perquè està acostumada que la interrompin.

Leire s’asseu a l’altra banda de l’escriptori i encreua les cames. Ortuño pensa que és una descarada. Probablement prostituta. Probablement sud-americana. Probablement fàcil.

Elisa li entrega la carpeta. El policia l’obre i es troba amb un paper on Abdullah Fayad autoritza Leire Alfaro Otamendi perquè realitzi qualsevol mena de tràmit oficial en nom seu. Adjunt, un passaport iraquià.

El titular del despatx obre el passaport. La foto li mostra un noi jove, moreno i d’ulls prominents, com esverats.

—Necessitaré una fotocòpia d’aquest passaport per quedar-me-la —murmura, molt professional. I, a continuació—: Abdullah Fayad.

—I jo no tenia cita prèvia, però quan he arribat no hi havia ningú. La seva subordinada estava fent un sudoku i darrere seu hi havia un altre home llegint el diari...

Ortuño es decideix a clavar el seu esguard més penetrant i intel·ligent en els ulls grans, brillants, infantils, vulnerables, de la noia de la brusa clapejada. Diria que porta pestanyes postisses?

—Sí, però és que abans volia parlar amb vostè perquè és un cas excepcional.

L’esguard d’Ortuño és penetrant i insistent, carregat d’intencions. Arrufa els ulls, com si mirés a la llunyania, i aparenta una confusió que li entrebanca la llengua.

—Nosaltres el que volem és un permís de residència i un permís de treball.

—NIE. Número d’Identitat d’Estranger. Per obtenir la TIE, primer has de tenir el NIE.

L’inspector està alçant una cella, com si hagués après l’art de conquistador a l’escola del Clark Gable.

—Perdona, però estic enlluernat. T’han dit mai que ets irresistible? —Leire torça el cap com un gosset atent a les instruccions de l’amo—. És la boca, o els ulls, no ho sé, la manera de mirar, però d’ençà que has entrat en aquest despatx m’has fet tornar a la meva adolescència. Paf. És increïble. Com es diu? Un flechazo. Et molesta que parli així?

A ella se li encenen els ulls i el somriure en una expressió d’agradable sorpresa. Parpelleja. Té unes pestanyes increïbles. Li agrada sentir les paraules afalagadores i les entén com una invitació a un joc divertit. La rialla potser és una mica burleta o potser sarcàstica, però no és de rebuig, ni insultant.

—No, no, parli com vulgui. El que passa és que no m’ha vist les orelles. —Sense perdre el somriure, aborda el tema que realment li interessa—. Tornant al tema que ens interessa, necessito un permís de residència per a la meva parella, però amb tràmit d’urgència.

—Sí. I va entrar aquí de manera il·legal. I ja sabem que podria sortir, arreglar els papers i tornar a entrar, però no és el cas. No és viable. El que jo vull proposar és un procediment urgent i extraordinari. O extraordinari i urgent, com vostè vulgui. La seva subordinada no m’ha volgut ni escoltar. Per això li he demanat que em permetés parlar amb vostè.

—Doncs ja t’avanço que el tràmit d’urgència més efectiu és el matrimoni. Casa’t amb Abdullah i ja tindreu el que voleu.

—Jo. Jo no m’hi vull casar. No és el moment. —La noia s’intranquil·litza—. No, no. Francament, no hi veig futur en la nostra relació. Però no vull partir peres i deixar-lo en el carrer, com el vaig trobar.

Ortuño reprimeix el somriure. Té el camp lliure. I no pensa deixar escapar aquesta oportunitat.

—No, no, és clar. No em volia ficar on no em criden. El que volia dir és que, si és iraquià, com dius, pot al·legar que ve fugint d’una zona de guerra com és ara Bagdad. Que digui que és sunnita, i que la policia de Bagdad sospita que va col·laborar en algun atemptat i el busquen per matar-lo. Llavors, si acredita que el persegueixen o que està en situació de perill, jo li puc aconseguir una entrevista. Amb intèrpret i advocat d’ofici, si en necessita. De fet, soc jo qui decideixo si admeto o no la documentació per al seu estudi, o sigui que et podria ajudar...

La noia torna a riure a gust. És evident que se sent complaguda i només caldria una petita empenta perquè acceptés qualsevol mena de proposició. Ara mateix, Ortuño pensa que podria provar. Fins i tot es planteja si la noia s’estimarà més fer-ho a terra o sobre la taula. Quan Leire tanca els ulls dos segons, però, en un parpelleig que és com una muralla, Ortuño entén que no és el moment, que ella ha vingut amb un propòsit i no permetrà que la desviïn pel recte camí, i que, si el policia insisteix a anar cap a una altra banda, no arribaran enlloc.

Ortuño es recolza al respatller de la butaca, en un moviment de distanciament, com qui fa un pas enrere per contemplar una obra d’art des d’una perspectiva més àmplia, i diu:

Leire Alfaro Otamendi entra a l’ARI (Àrea Regional d’Investigació) de la Travessera de les Corts el divendres 9 de març, tretze dies després de l’assassinat de Santiago Ortuño. És una noia menuda, de vint-i-set anys, amb els cabells negres tallats molt curts que li endureixen les faccions. Porta un vestit de color violeta de tall vintage, amb faldilla per dessota dels genolls, sabates grogues de taló i una jaqueta també groga al braç.

—Segui, segui. No ho sé. En el diari. No era una notícia gaire destacada, però ho deia.

—No estic triomfant. Tot just començo. Hem fet una gira per Itàlia perquè he tingut sort.

—No, no, no. Res d’això. Cosa del meu representant. Aquest desembre passat se’m va presentar l’oportunitat d’una actuació la nit de Cap d’Any en un hotel de la costa de la Toscana, un poble turístic que es diu Viareggio. No pagaven gaire, perquè només era una actuació, però et cobrien els viatges i hi havia unes petites dietes addicionals, i vaig poder convèncer els músics i hi vam anar. A l’amo de l’hotel, que és un empresari important, li vam agradar molt...

—No ho sé, no me’n recordo. Una cosa així com Fenoglio. Sí: Carlo Fenoglio.

—Doncs al Carlo Fenoglio li va agradar molt la nostra actuació. I ens va proposar fer una gira per carnestoltes, al febrer. Al nord d’Itàlia, hi ha unes quantes ciutats famoses pels seus carnestoltes, com Venècia, per exemple. Les dues primeres setmanes de febrer, del 5 al 18, vam fer Torí, al Magno Hotel; Milà, a la Disco Rimsky; Venècia, a la Sala Garbage, amb els fastos del carnaval de la ciutat, que són l’hòstia, i vam acabar el Mardi Gras a Viareggio, al Mambo Nero. I el dijous 15 de febrer ja érem a Gènova, on vam embarcar en el creuer MSC Sinfonía i allà vam actuar en el trajecte de Gènova, Marsella i Barcelona.

—Bé, volíem parlar de tot una mica. Suposo que està informada de la mort de l’inspector Santiago Ortuño...

—Sí. Tot ens interessa en la investigació d’homicidis. Estem tractant de reconstruir les vivències de l’inspector.

—Bé, una relació... És com parlar del meu triomf per Itàlia. Una manera una mica exagerada de veure les coses.

—Ens consta que vostè va anar a veure l’inspector Ortuño per aconseguir els documents de la legalització d’un iraquià anomenat Abdullah Fayad en el nostre país. És així?

—No. El vaig anar a veure perquè ell era a Estrangeria i em va semblar que devia ser el més indicat per ajudar-me.

—I es va presentar en el seu despatx i li va dir que coneixia aquest iraquià anomenat Fayad...

—Bé, va ser un impuls, una casualitat, una extravagància, no sé com dir-ho...

Leire va conèixer Abduh a la sortida del metro de Liceu una nit que tornava de l’assaig ofegada pel disgust i el plor.

Aquell era el dia que s’havia de traslladar al pis de Leire i instal·lar-s’hi definitivament. Al final de l’assaig, però —al final, que no al principi—, després d’una sessió incòmoda i plena de mals presagis, de mirades esquitllades, de somriures falsos i efímers, de distanciament inexplicable, Llàtzer li havia dit que s’ho havia estat pensant i que potser no estava preparat i que necessitava una mica més de temps, que no havia recordat que precisament aquella nit tenia un compromís.

Leire li havia dit que no importava, que ja es buscaria un altre clarinetista, que ja havia observat que darrerament perdia facultats i que el grup no s’ho podia permetre, i que segur que els aniria millor un teclista per al disc que volien gravar. O sigui que no calia que tornés al proper assaig.

El va deixar bocabadat i boquejant com un peix i se’n va anar, ferma com sempre, dura com el granit, endurint el rostre per reprimir el plor.

Tenia preparat un sopar de benvinguda. Tovalles netes, els quatre plats supervivents de la vaixella mexicana, aperitiu a base d’anxoves i alls crus en salmorra. Amanida de tomàquet, feta i orenga; pit de pollastre amb la recepta de ceba caramel·litzada que li va ensenyar el pare; taronja amb porto, vi negre de quinze euros i una herba d’efectes espectaculars. I al mig de la taula, un canelobre amb espelma romàntica.

Se’n va anar directament a casa. Va agafar el metro, línia verda i, quan es disposava a sortir de l’estació de Liceu, es va haver d’aturar en sec, com la resta de passatgers, perquè plovia a bots i barrals. També havia anat a la perruqueria per estar ben maca aquella nit. La gent baixava les escales encongida i xopa fins al moll de l’os.

Abduh estava assegut en els graons, a un costat, com si no volgués destorbar el pas però fent nosa de tota manera. La mirava amb aquells ulls tan bonics, grans, gairebé massa grans, de bòvid ruminant de pensaments profunds. Ella, lliurada a la complicada operació de posar-se sota l’aixella la carpeta de partitures i entre les cames el faristol que havia tingut la mala idea d’emportar-se —però és que no sabia el que es feia— per dedicar-se a buscar el paraigua en el fons de la bossa, destorbada amb l’embalum de la guitarra que portava penjada de l’espatlla.

Es van trobar els esguards i van quedar enganxats. A punt de dir tots dos «Tu què mires?», però incapaços d’apartar la vista. Ella contrafeta per la subjecció de partitures i faristol i una mà entaforada a la bossa que subjectava amb l’altra.

Leire es va entretenir en aquella mirada que li va semblar plena de bondat. Va trobar el paraigua plegable, finalment, en el fons de la bossa. Va decidir que aquell noi li agradava. Era alt, prim i relaxat. Els colzes sobre els genolls, les mans entrellaçades en una plàcida oració, encongit i encarcarat pel fred perquè, encara que era el mes de juny, la pluja refrigerava l’atmosfera. Duia una samarreta bruta i xopa, amb el lema «J’peux pas j’ai pizza». Necessitava una dutxa. D’on sortia?

—Tinc el sopar preparat —va dir, gairebé sense voler—. Vols venir a casa meva?

A Abduh no se li va notar la sorpresa. Només va parpellejar lentament i va exhibir per primer cop el seu somriure benèvol amb lluentor de dents blanques. No sabia què dir. Li faltaven paraules. Va eixamplar el somriure i es va posar dret.

Leire va obrir el paraigua. Els dos ben junts, tenien fred, enganxats l’un a l’altre, transmetent-se calor humana, van pujar les escales sota la pluja intensa. Van sortir a unes Rambles brillants i esplèndides, sense por perquè encara no les havien violat els gihadistes. Van recórrer el carrer Sant Pau.

—N’estic aprenent. De fet, canto. Soc la vocalista d’un grup de música. Sandunga i els Rottweilers. I tu?

Tovalles netes, els quatre plats supervivents de la vaixella mexicana, aperitiu a base d’anxoves i alls en salmorra. Amanida de tomàquet, feta i orenga; pit de pollastre amb la recepta de ceba caramel·litzada que li va ensenyar el pare; taronja amb porto, vi negre de quinze euros i una herba d’efectes espectaculars. I al mig de la taula, canelobre amb espelma romàntica.

—Dorothy Gale. La nena que té tres amants. Jo soc els tres amants de Dorothy Gale. L’Espantall que no fa por, l’Home de Llauna Sense Cor i el Lleó Covard. Tres símbols de vida i de mort.

Parlava amb solemnitat, però amb un to burleta i una llum als ulls que demostraven que no es prenia gaire seriosament a si mateix.

Leire acostuma a esmorzar cap a migdia al bar de Juanito Maderas. Aquest Juanito Maderas és un pobre home que va fer fortuna quan es va casar amb una caribenya que va agafar les regnes de la seva vida, el va treure de les drogues, l’alcohol i el joc i el va obligar a fundar aquest bar que es diu Orion. Deu ser per això que l’establiment té l’aspecte d’una taverna de suburbi de país tercermundista, sense decoració de cap mena, un mostrador de fusta, prestatges metàl·lics per a les ampolles, una cafetera de l’any de la picor, cinc taules, vint cadires i dos frigorífics, un de Coca-Cola i l’altre de gelats i pastissos, que són els únics detalls de color i alegria. Mentre pren el cafè amb llet i el croissant, Leire coincideix de tant en tant amb un argentí que diu que es diu Rodrigo Ascarello, a qui li agrada molt coquetejar amb ella mentre empalma una barreja amb una altra. Leire simpatitza amb aquest xerraire que, per tal de captivar-la, li explica una història diferent cada dia. Fins ara, li ha dit que és nebot d’un mafiós italià i que s’amaga a Barcelona amb nom fals perquè el busca tant la policia italiana com una colla d’assassins professionals per passar comptes; i que anava per a campió de boxa —o davanter centre del Boca Juniors, avui una cosa i demà una altra— i que uns narcotraficants li van clavar una pallissa que va arruïnar per sempre la seva carrera; o que treballa per a les principals agències de premsa dels magnats del Club Bilderberg enviant diàriament notícies quotidianes del barri aparentment sense importància però decisives a l’hora de perfilar l’autèntica situació del país i elaborar les estratègies financeres i polítiques que regeixen el món. Leire es fa un tip de riure i ell es fa il·lusions perquè sempre ha defensat el principi de «fes-la riure i serà teva». No s’hi va poder negar quan la noia li va demanar que li presentés Nassib.

Rodrigo es passa mitja vida al davant d’un dels ordinadors del locutori amb servei de copisteria de Nassib, marroquí que es fa dir el Moro perquè diuen que va ser el primer magribí que va arribar al Raval, i això el va convertir en el Moro per antonomàsia. L’argentí es passa tant de temps en aquell establiment que ja diuen que el Moro i ell són socis i es reparteixen a parts iguals els beneficis que els arriben de les grans multinacionals. Nassib organitza cada divendres una tertúlia a la seva botiga, oferint te i halwa als veïns que el vulguin anar a veure, o aquella mena de dònuts que es diuen sfenj. Diuen que parlen del Barça, perquè Nassib és culer empedreït, però també toquen altres temes com l’heroïna que ha tornat al barri de la mà dels narcokupes, o d’alguna agressió racista, o dels nous veïns àrabs que encara no s’han donat a conèixer. Habituals d’aquestes tertúlies són els germans iraquians Alí i Adnan Xaddad, que tenen una botiga entre la fruiteria i la perruqueria de la cantonada que s’anuncia amb el rètol «REPARACIONS DE LA LLAR».

Nassib el Moro va portar Leire a aquesta botiga i així ella va poder parlar als Xaddad de l’altre iraquià, Abduh, que era molt simpàtic i es podia ocupar de rebre i captar clients i contestar telefonades i comandes mentre els germans Xaddad eren fora, treballant.

Els germans iraquians el van acceptar de seguida. Sense compromís, amb sou simbòlic i la promesa d’extres a mesura que li trobessin més utilitat.

A partir d’aleshores, quan passes per davant de l’empresa dels Xaddad, des del carrer, a través del vidre de la porta, pots veure Abduh a la recepció parlant per telèfon o fent dibuixos amb uns llapis de colors que li ha regalat Leire. Són dibuixos senzills i ingenus, però molt graciosos, que il·lustren una mena de poemes que improvisa amb lletra de pal.

L’Espantall és un esquelet de mentida,

d’ossos de fusta,

restes de palla,

budells de res

i guants de pallasso,

que no fa por ni de broma,

no fa por perquè té por,

té por perquè no fa por.

Com el cargol que s’amaga a casa

i es converteix en pedra morta,

mort d’anada i tornada,

la seguretat que confereix

negar-te a tu mateix.

Sorprenentment, va resultar que Abduh era molt bon lampista, tan hàbil a l’hora de reparar les canonades de l’aigua com les instal·lacions elèctriques més complicades. S’ha acabat convertint en peça imprescindible del negoci dels iraquians Xaddad. Tot sovint se l’emporten amb ells a l’obra i, a poc a poc, es va fent imprescindible.

Ortuño surt de l’estupor, neguitejat per la sensació que fa massa estona que la seva visitant està parlant i ell no diu res. Estava esbalaït davant d’aquella boca que insta al petó. Fa estona que es diu que un home com cal ja hauria saltat per damunt de l’escriptori per mossegar els llavis de la noia fins a arrencar-los sang. L’enamora que els incisius estiguin lleugerament separats. Pales de conilleta.

—Està bé —la talla—. El teu nòvio sap arreglar vàters i posar bombetes. Què em vols dir, amb això? Què hi ha d’excepcional en un lampista?

Leire li perdona la urgència amb un parpelleig de pestanyes immenses i diu, com si res:

—Que un dels germans iraquians que el contracta és un imam gihadista i li està menjant el tarro per convertir-lo en terrorista.

—El que ha sentit. Terrorista suïcida. I Abduh els ho pot explicar tot. Pot ser el seu confident. De primera mà, des de dintre. I els pot ajudar a desarticular una cèl·lula gihadista abans que actuï.

—Suposo —diu, d’esma, mentre tanca mecànicament la carpeta groga que té entre mans— que m’estàs parlant d’Estat Islàmic, abans conegut com Estat Islàmic de l’Iraq i el Llevant, i també com EI, ISIS, Daesh, sí, sí, sí. Ara, però, tothom li diu només Estat Islàmic per abreviar. —S’està enrotllant sense solta ni volta—. És d’això que estàs parlant, oi? Per entendre’ns.

—Sí. És d’això que estic parlant. Exactament. I he pensat que, a canvi, podrien donar-li el permís de residència, o de treball, o la targeta aquesta de l’IE que em deia. Per això li dic que és un cas urgent i excepcional. Què li sembla? Està prevista, aquesta possibilitat?

La resposta triga a arribar i el titubeig fa que Leire atalaï el triomf en l’horitzó.

Ortuño deixa la carpeta i es recolza sobre l’escriptori. Afecta un to professional, aclucant l’ull dret per fingir que és un home intel·ligent i important.

—A veure, a veure, a veure, explica-m’ho millor, això de la cèl·lula terrorista. Què en saps, tu?

—Abduh es passa tot el dia a l’empresa dels iraquians. Un dia, en tornar a casa, em va explicar que un dels dos germans havia estat parlant amb ell.

—Un imam que fa de paleta o d’electricista? —No està disposat a creure’s el primer que li diguin.

—O no és imam, ni paleta, ni electricista —s’insolenta Leire—. No ho sé. El cas és que li va començar a escalfar el cap. Primer li va preguntar si era musulmà, i Abduh li va dir que sí. Llavors l’altre va començar a dir-li que els occidentals cristians putegen els musulmans, que es neguen a legalitzar-los per poder-los tractar com a esclaus. I li explicava coses que s’haurien de fer segons l’Alcorà, i com canviaria el món si ells manessin seguint els postulats del profeta.

Ortuño té la impressió que l’assumpte s’està fent molt més important i complicat del que esperava.

—Un altre dia, els dos germans iraquians van venir a casa per no sé què de la feina. Abduh em va dir que em quedés a la cuina, que no sortís ni per servir el te. No li vaig fer cas, és clar. Jo, a la meva, vaig preparar el te i em vaig presentar al menjador per sorpresa. Estaven mostrant una tauleta a Abduh i la van amagar, molt furtius i esverats. Un la va agafar així, amb les dues mans contra el pit, i es va girar d’esquena a mi. Després l’hi vaig preguntar a Abduh i em va dir que li estaven mostrant escenes de bombardejos sobre la població civil siriana amb armes químiques, i les barbaritats que fan els israelians a la franja de Gaza, i imatges de soldats occidentals assassinant musulmans a l’Afganistan i l’Iraq, i tortures a àrabs tancats a Guantánamo, acusats de terroristes sense proves, i atemptats provocats per la CIA...

—M’ho va explicar Abduh. I també em va explicar que, quan es va produir l’atemptat de les Rambles, els iraquians es van mostrar d’allò més contents, ho van celebrar amb rialles i càntics.

—Aleshores, no li han menjat gaire el coco. Perquè, si li diuen que no li expliqui res a ningú, i ell t’ho explica a tu...

—No li estan menjant el coco. Volen fer-ho, però ell no es deixa. És molt conscient del que passa. Per això vol col·laborar amb vostès.

—Però, però, però... Aquestes coses no es fan així. Necessito dades més concretes. Explosius? Sap alguna cosa d’explosius?

—Jo no dic que no ho facin. Dic que no ho sé, que Abduh ho pot esbrinar. A més, ara no li direm pas tot el que sabem. Si vostès li prometen documents a canvi d’informació, tindran informació, és clar que sí. Ara, no tenim cap incentiu.

—No, i ara sí que hi va, els divendres, i paga els cinc euros d’almoina. Ho fa per quedar bé, perquè el vegin, per tenir-los tranquils. Té la sensació que, si no ho fa, l’expulsaran de la feina. També li van aconsellar que resés les diferents oracions de cada dia, però això no ho fa, perquè a casa no el veuen.

—Però dius que potser la gent de la mesquita està implicada en la cèl·lula.

—Jo no he dit això —s’impacienta Leire, com si estigués tipa de sentir ximpleries—. L’imam del barri és una bona persona, un bon musulmà...

—En aquest cas, l’experta seria jo, perquè conec l’imam, he parlat moltes vegades amb ell i puc dir que és una bona persona. Predica la pau, la concòrdia, es basen en un mètode de raonament anàlogic, que és la Qiyas, un dels tres punts essencials de la Xària. És un imam halal...

—Un imam halal. —Ho diu conscient que no hi ha persones halal i persones haram, és una broma per comprovar que el policia no ho sap. Repeteix—: Un imam halal que és el contrari d’un imam haram. O sigui, que és bo. Que no és dolent. Que no predica la guerra, ni l’assassinat, ni el robatori, ni l’autoimmolació. Però dono per suposat que tot això que li estic dient vostè ja ho sap. És la seva obligació, oi?

En aquest moment, a Ortuño se li acut que està perdent la presa; que si no va amb compte, Leire sortirà del despatx i no la tornarà a veure mai més. Aquesta possibilitat se li fa insuportable i, per evitar la catàstrofe, arqueja la cella, arrufa una mica el rostre i mou la mandíbula a dreta i esquerra preparant un discurs definitiu.

—Sí —respon Leire—. Perquè està enlluernat i perquè em troba irresistible. M’ho diu tothom quan em poso aquesta brusa. Allò del flechazo. Paf. —Ha tret una agenda de la bossa i en una pàgina escriu unes xifres. Sospira—. Miri, fem una cosa. Aquest és el meu número de mòbil. —Arrenca el full de l’agenda i el deixa sobre l’escriptori, davant de l’inspector—. Truqui’m si li interessa el que li he dit. Si no, aniré a veure un altre cos de policia, que potser em farà més cas.

Leire s’aixeca de la cadira amb un somriure que ara és la joia més valuosa i cobejada del món. Estén una mà fina, ossosa i fràgil que Ortuño estreny gairebé sense adonar-se’n. Ella no l’allargava per acomiadar-se, sinó per agafar la carpeta groga que era sobre la taula. Una mà enorme i forta acull la maneta delicada com un ocellet que, de seguida, s’escapoleix per recuperar la carpeta.

—Bon dia, senyor Ortuño. Gràcies per rebre’m. Els Mossos o l’FBI —afegeix alegrement, sempre de broma.

Fa mitja volta i camina cap a la porta amb una oscil·lació que fa rodar el cap, i obre la porta, i surt.

—Els Mossos no podran donar-li una Targeta d’Identitat d’Estranger al teu nòvio!

TOTHOM ET RECORDARÀ

crims.cat

IPAPERS

I
PAPERS