Heura meva que solques ferma / els murs del meu enteniment, / et procuraré saó, llum, / que el pretèrit siga llavor / de l’avenir ben arrelat. / Que reste immutable, fixada / al mur amb permanent memòria / la teva estructura vital / quan, heura meva, ja no hi sigues. / Quan ja no hi sigues, el sec, heura / meva, dirà qui vares ser.
Conjectures, consideracions i altres reguinys
© 2019, Manel Hurtado
© 2019, Ediciones Oblicuas
EDITORES DEL DESASTRE, S.L.
c/ Lluís Companys nº 3, 3º 2ª
08870 Sitges (Barcelona)
info@edicionesoblicuas.com
ISBN edición ebook: 978-84-17709-44-0
ISBN edición papel: 978-84-17709-43-3
Primera edición: junio de 2019
Diseño y maquetación: Dondesea, servicios editoriales
Ilustración de cubierta: Héctor Gomila
Queda prohibida la reproducción total o parcial de cualquier parte de este libro, incluido el diseño de la cubierta, así como su almacenamiento, transmisión o tratamiento por ningún medio, sea electrónico, mecánico, químico, óptico, de grabación o de fotocopia, sin el permiso previo por escrito de EDITORES DEL DESASTRE, S.L.
www.edicionesoblicuas.com
Conjectures, consideracions i altres reguinys
Manel Hurtado
L’autor
Cap cel estrany no em donava aixopluc
Ni em protegien ales forasteres.
Era, llavors, entremig del meu poble
I compartia la seva dissort.
1961
Anna Akhmàtova
(Rèquiem i altres poemes – Edicions 62)
Conjectura f. Judici que algú es forma d’alguna cosa pels indicis o els senyals que en té, suposició, presumpció. Encara no hi ha res de cert, tot són conjectures. Perdre’s en conjectures.
No sabia ni somniar la pau
però ja l’anaven a soterrar.
De res va tindre temps, ni d’estimar
ni de saber què era això d’odiar.
Per tindre, ni temps va tindre el pobret
d’arribar a nàixer, angelet meu.
Mentre amortallava la seva mare,
amb plor roent això pensava el pare.
Abans de caure’ls a sobre la bomba
que els soterraria allí a tots tres
el president, sòpit, sopava un brou,
eixe dia es trobava destrempat.
Estirat entre dues piles de palets
allà baix a l’infern, on fa tant de corrent
i el fred fereix, la remor és ensordidora.
L’asfalt a fregar del nas, gelat, espantat…
Avança amb velocitat taüt de ferralla
aliè de ta càrrega més preuada.
Que difícil és deixar enrere l’avern,
abasta tant i tant de terreny… Cel, infern…
Ara sé que tot és u, infern, cel… són miratges,
incerta i fictícia harmonia inestable
a l’empara de la hipocresia, així és!
Lleis celestials obviant el patiment,
les lleis terrenals alienes conscients.
Algú ha mesurat mai quant llarg és l’infern?
Ho havia d’haver intuït per la veu
amb aquell tremolar nerviós, subtil.
En veure el jersei no haver-ho sospitat,
rebregat fins esprémer tots els despits.
Si després haguera mirat cap avall,
la punta del peu amb el taló embogit
referma més encara l’ansietat…
Però no, jo tan content, tant que ni vaig
intuir el colp que vindria després.