(Sabadell, 1965). És doctor en història contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona, on exerceix la docència i dirigeix el Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies. Especialista en el període franquista, ha publicat nombrosos articles i treballs sobre aspectes relatius al personal polític del règim, a les polítiques de govern territorial, als processos migratoris interiors i a les fórmules de control social.

El nacionalisme feixista i l’anticatalanisme furibund van determinar la política del franquisme a Catalunya. La repressió desfermada contra les institucions i una part important de la ciutadania catalanes va tenir la seva torna en la participació entusiasta d’alguns sectors socials i en l’acceptació entre còmplice i passiva d’altres.

Martí Marín desvela com aquests interessos particulars, polítics i econòmics principalment, van contribuir a consolidar la dictadura, mentre sorgia en paral·lel una oposició cada vegada més forta i estructurada. Aquest relat sobre l’especificitat de la política franquista a Catalunya s’emmarca entre dues dates significatives: la suspensió de l’Estatut d’Autonomia republicà amb l’inici de les operacions militars a Lleida el 1938, i el retorn de la democràcia amb la celebració de les primeres eleccions generals el 1977.

Martí Marín

_______________________________

¡HA LLEGADO
ESPAÑA!

La col·lecció «Referències» està assessorada per:
Joaquim Albareda
Martí Grau
Josep M. Salrach
Francesc Vilanova

Martí Marín

________________________

¡HA LLEGADO
ESPAÑA!

________________________

La política del franquisme
a Catalunya (1938-1977)

Imatges de coberta: Francisco Franco i Juan Antonio Samaranch (delegat nacional d’Educación Física y Deportes) durant l’audiència al comitè organitzador del V Salón Internacional Náutico de Barcelona al Palacio del Pardo. Madrid: EFE, 15/02/1967.
Josep Morell i Macias. Cartell ¡Ha llegado España! Barcelona: Seix Barral [1939?]. Fons CRAI Biblioteca Pavelló de la República (Universitat de Barcelona).

ÍNDEX

1. La instauració de la dictadura: del desplegament institucional al col.lapse de Barcelona el 1951

El paper dels governadors civils i la conformació d’un personal polític addicte

El laboratori català dels anys cinquanta: la lluita pel consens després de l’ensulsiada barcelonina

Un breu apunt sobre Porcioles: com es podia arribar a ser alcalde de Barcelona en dictadura?

El personal polític del tardofranquisme a Catalunya: entre el Movimiento i la tecnocràcia

La renovació del personal polític i la presència creixent de catalans a Madrid

Els límits del «catalanisme franquista»: de l’afer Galinsoga al régimen especial

3. La política en el caos: del desarrollo a les crisis política i econòmica

EPÍLEG. Entre morir matant enfront d’una societat mobilitzada i Catalunya com a problema

Taula 2. Origen polític dels alcaldes i regidors de les ciutats principals entre 1939 i 1951

INTRODUCCIÓ. COM AFRONTÀLA DICTADURA LA GOVERNACIÓDE CATALUNYA

En les pàgines que segueixen pretenc explicar la història de la dictadura franquista a Catalunya. No la història de Catalunya durant la dictadura, sinó la de la política que practicà al Principat el règim que el dominà.¹ La narració es basarà en els aspectes relatius a la selecció del personal polític que exercí a Catalunya —el forà i l’autòcton— i a la del personal polític català que exercí en altres zones d’Espanya, incloent-hi les institucions centrals de l’Estat, i resseguirà en la mesura del possible quina fou la seva aportació —la gestió concreta ha estat negligida massa sovint en favor de l’anàlisi dels discursos, les ideologies, etc. Naturalment, no podré prescindir dels dominats —seria absurd—, però la pretensió és prendre el sistema polític com a protagonista de començament a final, fins i tot quan aquest començà a defallir i mostrà tots els símptomes de reaccionar als moviments d’oposició més que no pas de ser qui portava la iniciativa, cosa que s’esdevingué en obrir-se la dècada dels setanta. El final serà, per tant, boirós, perquè la liquidació de la dictadura no fou d’un dia per l’altre: fou un procés. Caldrà afinar, per això, la cronologia.

La història de la dictadura franquista a Catalunya començà el 1938, no el 1936 —com a Mallorca— ni el 1939 —com a Alacant—, encara que la conquesta del territori català no es consumés fins al 1939. Fou un inici marcat per les operacions militars en curs —a Lleida, fonamentalment, però també a Tarragona— i simbolitzat per la publicació al Boletín Oficial del Estado (BOE) del decret que anul·lava l’Estatut d’autonomia de 1932. Evidentment, a la major part de Catalunya seguí operant durant uns mesos la legislació de la Gaceta de la República i no el BOE, però el que tothom coneixeria més tard com «el règim» havia iniciat la implantació al Principat.

El final tampoc no resulta evident: la mort del dictador no significà res en ella mateixa perquè no fou seguida de cap canvi polític substancial en tot l’any 1976, excepte pel que fa als contactes entre govern i oposició, limitats i sense resultats significatius fins molt a finals d’any. El 1977 seria una data més adequada perquè les eleccions del 15 de juny d’aquell any segellaren la derrota a Catalunya de qualsevol opció continuista o, si més no, covada dins de les files del règim —cosa que no succeí pas a tot arreu— i perquè a finals d’any s’havia restaurat una Generalitat provisional, presidida pel darrer president de la Generalitat republicana a l’exili, Josep Tarradellas —una altra cosa que no va passar pas a tot arreu. Naturalment, hi hagué altres dates clau en la voladura controlada del règim: l’aprovació de la Constitució de 1978, la de l’Estatut de 1979, el reemplaçament dels ajuntaments i les diputacions franquistes per d’altres de democràtics el mateix 1979, etc. Però, violència policial i parapolicial i amenaces involucionistes al marge, la segona quinzena de juny de 1977 s’havia deslligat a Catalunya el que Franco sostenia pocs anys abans que havia deixat «atado y bien atado».

Que morís al llit, mentre sopava o en un accident de cacera —com li hauria pogut passar en una ocasió— resulta irrellevant, excepte per a aquell que cregui que l’únic èxit possible per a l’oposició hauria estat derrocar el dictador —executar-lo o assassinar-lo només ho poden defensar els partidaris de la pena de mort. Que l’únic èxit possible de l’oposició havia de ser l’enderroc de la dictadura ho va defensar el periodista Francesc Marc-Álvaro fa uns quants anys.² Deixant-se portar per la ironia, l’autor no acabava d’aclarir quin hauria hagut de ser el pla d’acció de tal enderroc, mentre el règim no hagués estat disposat a capitular sense resistència, rendint l’exèrcit, la política i la Guàrdia Civil i sense demanar l’ajut del seu aliat militar, els EUA (la guerra de guerrilles?, la vaga general?, els atemptats?). Talment com si el maquis en la postguerra mundial, les accions de vaga general pacífica o els grups terroristes dels anys setanta, que no varen prosperar per la manca de suport popular —entre altres factors— ni tan sols haguessin existit…

La conjuntura política del moment de la publicació —el primer govern catalanista i d’esquerres instal·lat a la Generalitat (2003-2006)— és l’explicació òbvia d’un plantejament tan esquemàtic, que se centra en la desqualificació de l’antifranquisme d’esquerres —reivindicat des del nou govern, el qual la premsa hostil titllà de tripartit amb un menyspreu gens dissimulat— i deixa de banda que els «altres antifranquismes» —monàrquics, democratacristians, catalanistes conservadors, etc.— no es varen plantejar en cap moment l’enderroc forçat de la dictadura —sempre van aspirar a negociar-hi—, ni el suport a accions armades o que poguessin comportar fets de violència per mínims que fossin. Plantejament esquemàtic, doncs, però no pas original: la idea del fracàs de l’oposició basada en la mort del dictador «al llit» ha estat defensada per múltiples autors —més polítics i periodistes que no pas acadèmics—, de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, des de molt abans que cap mena de recerca no ens hagués aproximat suficientment al coneixement íntim del que el règim suposà. La idea s’ha anat repetint amb diferents formats des de l’endemà del traspàs del dictador fins als nostres dies, amb propòsits molt variats que tenen més a veure amb el debat polític de present que no pas amb el coneixement històric.

Però Franco no era la dictadura i la dictadura no era Franco: una de les coses que intentaré explicar és aquesta, precisament, i ho exemplificaré a Catalunya. Perquè, per a bé o per a mal, aquesta part de la història de Catalunya forma part inseparable de la d’Espanya: la dictadura fou igual en tots els territoris de l’Estat, amb certs matisos que caldrà analitzar. El que no fou igual fou la reacció de la població enfront de la dictadura: la força de l’oposició fou diferent segons el cas, i el cas català és el de l’oposició més forta i més ben estructurada i, per tant, la que requerí polítiques més específiques i ambicioses, tal com també veurem.³

En un altre ordre de coses, cal tenir present que la dictadura franquista es construí durant la Guerra Civil, però que no fou la conseqüència directa del cop d’estat del 18 de juliol de 1936, sinó del seu fracàs. Si el cop hagués triomfat, s’hauria format un govern provisional de caràcter militar —segons estava establert en el «guió» del general Emilio Mola Vidal, català per part de mare⁴ i cervell de l’operació— presidit pel general Sanjurjo. Fins i tot si la mort accidental de Sanjurjo hagués trastocat les previsions inicials, com així va ser, no resulta evident que Franco l’hagués hagut de substituir. Resulta molt aventurat fer política-ficció, però l’absència de guerra hauria convertit en innecessària la mobilització que capitalitzaren les forces polítiques feixistes, no hauria calgut la implicació d’Itàlia ni d’Alemanya i el resultat final hauria pogut ser, com va creure Francesc Cambó durant molt de temps, com la dictadura de Primo de Rivera, «però amb més sang» [sic]. Qui hagués pogut ser el militar que ocupés el càrrec de dictador, si el cop d’estat hagués triomfat però Sanjurjo hagués mort, resulta pura especulació: però res no indica que hagués de ser Franco automàticament, al qual va costar dos mesos i mig aconseguir el reconeixement del lideratge, tot i la guerra en curs, a través del conegut «Decreto núm. 138. Nombrando Jefe del Gobierno del Estado Español al Excelentísimo Sr. General de División don Francisco Franco Bahamonde, quien asumirá todos los poderes del nuevo Estado», publicat en el Boletín Oficial de la Junta de Defensa Nacional de España (BOJDNE), núm. 32, de 30 de setembre de 1936. En absència de guerra i amb les tropes de Franco probablement a l’Àfrica perquè la seva presència a la Península no hauria estat necessària, hauria pogut resultar elegit qualsevol dels generals més antics presents a l’ocupació de Madrid, com Miguel Cabanellas, vint anys més gran que Franco, o Andrés Saliquet, quinze anys més gran, tots dos generals de divisió, més antics en l’escalafó i caps de la Junta de Defensa Nacional, formada ja el 25 de juliol. O potser Fidel Dávila o el mateix Emilio Mola, catorze i cinc anys més grans, respectivament, encara que només generals de brigada, especialment el segon com a cervell de l’operació colpista: qualsevol d’ells representava a la perfecció la garantia de restauració monàrquica —potser excepte Cabanellas—, fos en la figura d’Alfons XIII —poc probable— o en la de Joan de Borbó —eventualment, Joan III. Per aquelles dates —estiu de 1936 en sentit ampli— cap d’ells no representava una opció política particular (ni falangisme, ni carlisme, ni partits monàrquics) i tots ells acataven l’eventual decisió del monarca a l’exili, especialment Mola.

La transformació del cop fracassat en una guerra permeté a Franco esdevenir dictador, i fou la seva ambició personal, conduïda, segons el moment, pel seu assessor jurídic, el tinent coronel Lorenzo Martínez Fuset, pel seu germà Nicolás Franco o, decisivament, pel seu cunyat Ramón Serrano Suñer, el que acabà conformant un règim, durant la guerra i la immediata postguerra, inspirat en bona mesura en els que havien construït els seus aliats Hitler i Mussolini a Alemanya i Itàlia. Quan el règim s’instal·là a Catalunya, de finals de 1938 a 1939, l’opció per la dictadura feixista (partit únic, sindicat únic, autarquia econòmica com a base per a una eventual guerra d’agressió, etc.) ja estava presa, tot i que la seva construcció encara no estava completa. La institucionalització bàsica arribà durant la II Guerra Mundial i s’inspirà en les experiències dels que el règim creia —i Franco, personalment, ho creuria fins al final— que n’havien de ser les potències vencedores: l’Eix nazi-feixista.⁵ Per això vers al 1945 el règim presentà totes les característiques institucionals bàsiques dels règims feixistes acabats de derrotar, amb gairebé més similituds nazis que no feixistes italianes: absència de contrapoders al dictador, car no existia cap organisme com el Gran Consiglio del Fascismo i la monarquia no estava prevista en l’ordenament jurídic; administració i exèrcit políticament depurats de manera dràstica —procés afavorit per les circumstàncies de la guerra—; àmplia mobilització social —també a causa de la guerra—, etc. Fou de 1945 ençà que el règim tendí a acostar-se a l’experiència italiana per temperar l’hostilitat dels vencedors i adoptà una legislació de govern territorial similar a la mussoliniana (1945), però amb modificacions de caràcter «electoral» en la línia del que després s’anomenaria la democracia orgánica⁶ i una aparença monàrquica (1947), a banda dels gestos de bona voluntat envers el Vaticà, en aquest cas en línia amb el Portugal d’Oliveira Salazar, que era el preferit de Pius XII, com és prou sabut.⁷

Aquest viratge parcial —molt parcial!— es feu enllaçar en l’àmbit propagandístic amb la creació prèvia de les Cortes Españolas entre 1942 i 1943, que, sense haver de patir cap mena de modificació, passaren de ser la institució corresponent a la Camera dei Fasci e delle Corporazioni del feixisme italià —creada el 1939— a pertànyer també a la nebulosa «democracia española» —«orgánica» per descomptat. Pura propaganda, tanmateix, ja que les Cortes Españolas no patirien cap reforma significativa fins al 1966-1967.⁸

El 1945, però, els models inspiradors desaparegueren i, d’aleshores ençà, en mig de l’hostilitat internacional —una hostilitat sense gaires conseqüències pràctiques, tanmateix—, el franquisme continuà sol, adaptant-se al món de la Guerra Freda amb bona fortuna. Les decisions preses d’aleshores ençà serviren per anar fent fins al reconeixement que significaren els pactes amb el Vaticà i amb els EUA de 1953 i al canvi de política econòmica que calgué assumir entre 1957 i 1959.⁹ Aquest «anar fent» se sostingué amb el suport ferm del nou Ejército Nacional —que no era el tradicional exèrcit espanyol sinó el resultat de la seva refundació durant la guerra i la postguerra, com succeí amb el conjunt de l’Administració— i del partit únic FET y de las JONS, peces bàsiques del Nuevo Estado per damunt de qualsevol altra. Naturalment que n’hi jugaren d’altres, de manera destacada l’Església catòlica i complementàriament els suports socials que el règim aconseguí desvetllar entre les classes privilegiades i una part no petita de les classes mitjanes, però només aquestes dues tingueren el paper de suports incondicionals: com veurem, ni a l’exèrcit hi hagué les defeccions que afectaren l’Església cap a la fi del règim —al marge del modest episodi de la Unión Militar Democrática—, ni la FET-JONS deixà de mantenir «impasible el ademán» —com deia la lletra del seu himne— fins que li foren requerits els serveis per procedir a desmuntar el sistema. Així doncs, al voltant de l’exèrcit i la Falange —com s’esdevingué a l’Alemanya de Hitler entre l’exèrcit i el partit nazi— s’agruparen altres forces en un procés descrit pel que el 1945 era sotssecretari de la Presidència del govern, l’aleshores capità de fragata —equivalent a tinent coronel— Luis Carrero Blanco, com a «orden, unidad y aguantar».¹⁰ Fins al 1953 —com ja hem assenyalat— no calgué gran cosa més, a banda de reprimir l’oposició, naturalment.

Amb la dècada dels seixanta i Franco prop de la setantena, el procés polític de la dictadura fou dominat per la pugna de faccions que pretengueren tenir la primacia en l’establiment de la continuïtat del règim a la mort del dictador, procés en el qual prengueren part destacada alguns catalans liderats per Laureano López Rodó (Santiago de Cruïlles, Santiago Udina Martorell, Josep Maria de Porcioles) i d’altres d’hereus de les restes del falangisme català liderat per Mariano Calviño (Joan Antoni Samaranch, entre d’altres). Aquesta pugna resultà del tot estèril perquè el règim va sobreviure poc més d’un any, el que trigaren a esgotar-se el calendari de l’incert 1976 i els convulsos primers mesos de 1977.¹¹ Mentre unes faccions i altres es disputaven l’herència del Caudillo, l’oposició s’encarregà de fer impossible la transmissió patrimonial. Després del 15 de juny de 1977 fou una qüestió de temps —i de mobilització continuada— que els engranatges del règim anessin cedint pas als del nou sistema democràtic, si bé no es tractà d’un temps tan curt com hauria estat desitjable des d’una perspectiva antifranquista, ni comportà l’entrada d’opositors en cap mena de govern provisional.

L’engranatge que fou més difícil de trencar fou el de les polítiques oficials de memòria i reparació, incapaces de garantir la condemna plena de la dictadura i de situar en el seu lloc legítim els lluitadors i les lluitadores per la democràcia —i per l’autonomia— fins entrat el segle XXI: fou més una insuficiència democràtica que no una rèmora de la dictadura, tanmateix.

La història de la dictadura franquista a Catalunya fou, per tant, una part d’una història comuna —malauradament comuna— amb la de la resta d’Espanya. El franquisme dissenyà polítiques locals, segons l’àmbit territorial en el qual desenvolupava el domini —i ja veurem que a Catalunya actuà amb no poques peculiaritats—, però sempre segons un pla de dominació homogeni i uns instruments pràcticament idèntics a tot arreu. Catalunya desaparegué del mapa institucional excepte pel que fa referència al disseny de la política militar interior: com a l’època liberal anterior a la Mancomunitat, el país quedà dividit en quatre províncies, excepte en el cas de la regió militar de referència —la quarta—, de manera que l’única autoritat «catalana» fou la Capitania General amb seu a Barcelona. Tanmateix, si ho miréssim des d’aquest punt de vista, pitjor fou per a Andalusia, dividida en dues regions militars —la segona i la novena— o per a Castella i Lleó (Castilla la Vieja, a l’època), literalment esquarterada entre la primera, cinquena, sisena i vuitena regions militars. No fou, però, una qüestió políticament rellevant: la participació de les capitanies generals en la vida política del territori fou gairebé nul·la, passats uns primers temps d’adaptació al nou marc institucional. Les capitanies foren, per meitats, instruments administratius interns de l’exèrcit i garants de l’ordre públic només en darrera instància, ja que no foren requerides gairebé mai per a altra cosa que per instruir consells de guerra i, en alguna ocasió, per servir com a agents d’informació policial.

El que resultà una novetat fou la proscripció inicial de qualsevol iniciativa política regionalista. La política fou dràsticament provincialitzada, de manera que resulta molt complex fer una narració catalana de la dictadura a Catalunya: hi hagué quatre àmbits provincials de franquisme a Catalunya, igual que a Andalusia n’hi hagué vuit, un per província. No és que no hagués estat així en el període liberal anterior a la Mancomunitat, és que durant el franquisme no fou possible plantejar altra cosa, a diferència del que havia estat possible de fer, per exemple, per part del republicanisme durant la llarga etapa de creació de l’estat liberal (1833-1874) o pel catalanisme i el republicanisme —des d’òptiques diferents— durant la, també llarga, Restauració (1875-1923). La inexistència d’un joc lliure de partits —ni tan sols parcialment lliure— impossibilità qualsevol mena de política catalana en públic i deixà qualsevol mena d’iniciativa sobre aquest àmbit en mans de l’oposició clandestina. Com ja veurem, no hi va haver cap mena de catalanisme polític real dins del franquisme, només defora i en contra del règim, al marge que dins dels rengles de la dictadura —com també examinarem— hi hagués alguns individus que juguessin a fer-se els catalanistes, amb un contingut per a la paraula diferent del que el diccionari assenyala com d’ús normatiu.¹²

Resulta evident, però, que sí que hi hagué una política «catalana» per part del règim pel que fa a la llengua i al conglomerat de trets que anomenem cultura: una política eminentment repressiva. Però els contorns d’aquesta política cal precisar-los molt bé. El tractament donat a la llengua catalana a Catalunya no fou gaire diferent del que fou donat a la llengua catalana al País Valencià o a les Illes Balears; no s’aplicà, per tant, només a Catalunya, sinó —si se’m permet l’expressió— als Països Catalans, excepció feta d’aquella part que no estava sota la jurisdicció de l’Estat espanyol com Andorra o la Catalunya Nord, naturalment. La llengua catalana fou prohibida en l’ús oficial, lleument tolerada —amb anades i vingudes—, però amb tendència a anar a poc a poc de menys a més en l’espai públic, i tolerada a contracor en l’ús popular perquè el règim no va estar mai en situació de poder-ho evitar.

Respecte de la cultura, en un sentit més ampli, hi hagué una barreja de selecció, jerarquització i repressió —què calia conservar i fomentar, què calia bandejar o eliminar— que també afectà altres àmbits de la cultura no identificables amb una identitat regional o nacional. Vull dir amb això que de repressió cultural n’hi hagué a tot Espanya i no només a Catalunya: autors com Federico García Lorca, Miguel Hernández, Rafael Alberti o Max Aub foren tan proscrits i durant tant de temps com Carles Riba, Joaquim Amat Piniella, Agustí Calvet, Gaziel, o Joan Oliver, Pere Quart —els dos primers, a més, foren assassinats—, encara que el criteri no fos la llengua que utilitzaven sinó «només» els continguts de la seva obra i la seva personalitat política. Tampoc no fou el factor nacional un criteri específic de la repressió cultural a Catalunya; tingué lloc al País Valencià i a les Illes —òbviament—, però també al País Basc, Galícia o Andalusia —pensem en el líder andalusista Blas Infante, assassinat a Sevilla l’agost de 1936—, de manera que quedaren pocs territoris d’Espanya on el regionalisme més tebi no fos objecte de persecució, per poc que s’hagués expressat en termes polítics abans de 1936.

Passada l’etapa més clarament repressiva, el règim s’encarregaria de fomentar o de tolerar —segons el cas— les expressions regionalistes que més li convingueren, especialment en les dues darreres dècades, tal com havia fet el feixisme italià, que en això tampoc no fou tan diferent, car fomentà a conveniència les pràctiques regionalistes igual que en perseguí les expressions no desitjades.¹³ El foment de regionalismes fidels a la unitat d’Espanya fou un instrument menor, posat al servei d’obtenir el consens de sectors de les classes mitjanes il·lustrades, però ha permès a alguns, a posteriori, oferir una imatge del règim molt més oberta i tolerant del que fou en realitat.¹⁴

No es tracta de negar que hi hagués factors diferencials en la repressió cultural desfermada en territori català —seria absurd!—, sinó d’integrar aquesta repressió en un marc més ampli que permeti entendre que no fou un cas d’Espanya contra Catalunya, perquè aleshores no seria gens clar què caldria incloure en el subjecte «Espanya». L’agent reprimit fou la cultura nacional catalana —és a dir, la que corresponia a un projecte polític específic català—; ara bé, l’agent repressor no fou «Espanya», en termes de cultura nacional rival, sinó el Nuevo Estado franquista, que estava molt lluny de representar la cultura nacional espanyola —tot i que assegurava el contrari, naturalment—, car, paral·lelament, redissenyava de manera autoritària què era el que calia entendre com a plenament «espanyol» i què calia descartar per «antiespanyol», com ara la majoria de les avantguardes literàries en castellà dels anys vint i trenta, la mal anomenada Generación del 27, denominada així per evitar l’evidència que es corresponia de manera molt més real amb la Generación de la República, període durant el qual es convertí en el referent artístic que ha estat batejat com l’«edat de plata» de les lletres castellanes,¹⁵ per contrast amb el que fou definit com un «erial» cultural en la postguerra o, més matisadament, una resistència «silenciosa» en procés de reconstrucció.¹⁶

En sentit oposat al que s’ha estat argumentant, un cop ubicats en el marc general espanyol, caldrà prestar una atenció específica —catalana, si se’m permet— a l’establiment del règim al Principat, precisament perquè abans de l’arribada de l’Ejército Nacional, l’esquema polític català sí que era veritablement molt diferent de l’espanyol de la II República: ni els partits dominants, ni el nivell de desenvolupament sindical, ni les característiques socioeconòmiques de Catalunya han tornat a ser tan diferents de les de la resta d’Espanya com ho havien arribat a ser en els anys trenta. Malgrat que avui encara sigui cert que, per exemple, el joc de partits polítics català és marcadament diferent de l’espanyol, mai ni abans ni després no havia passat que cap dels principals partits de l’arc parlamentari espanyol tingués una presència mínimament rellevant al Principat. El 1936 les forces polítiques catalanes principals (de major a menor, Esquerra Republicana de Catalunya, Lliga Regionalista de Catalunya —Lliga Catalana, des de 1933— i Unió Socialista de Catalunya) no tenien «referent espanyol», com tampoc algunes de les menors (Partit Catalanista Republicà, Unió Democràtica de Catalunya, etc.).

D’altra banda, els partits espanyols principals (també de major a menor, Partido Socialista Obrero Español, Confederación Española de Derechas Autónomas, Izquierda Republicana, Unión Republicana, etc.) eren irrellevants a Catalunya. Només en l’àmbit de l’extrema dreta —minoritària a tot arreu d’Espanya— hi havia presència a Catalunya de forces polítiques clarament espanyoles —i agressivament espanyolistes— (Renovación Española i Comunión Tradicionalista). Fins i tot els processos de canvi dins del marc polític català durant la guerra havien afavorit encara més la «diferència catalana», amb la creació d’un Partit Socialista Unificat de Catalunya —on el soci majoritari fou l’USC— i l’absorció de les restes del republicanisme federal per ERC. Tot plegat significa que «restaurar» alguna mena de vell ordre polític a Catalunya en la postguerra, basat en partits espanyols de l’àmbit de la dreta, hauria estat literalment impossible: ni sumant tots els representants de les dretes espanyoles al Principat s’hauria pogut reunir el nombre imprescindible de catalans per col·laborar en la governació de Catalunya. De fet, aquesta fou —per altres motius— la dinàmica comuna arreu d’Espanya: no totes les dretes eren assumibles com a col·laboradores del Nuevo Estado, fos per regionalistes, liberals o, fins i tot, demòcrates —que també n’hi havia. Per construir el conglomerat franquista fou necessari depurar i, arribat el cas, reconvertir.

El 1938-1939 calgué, per tant, «reciclar» sectors notables de la dreta liberal i regionalista catalana per atendre les necessitats de personal polític local i provincial. Si en altres llocs d’Espanya calgué acceptar dins el Nuevo Estado antics cedistes i monàrquics liberals diversos —sempre prèvia prova de fidelitat a la dictadura en construcció—, a Catalunya fou imprescindible incorporar una quota no petita d’antics militants de la Lliga de Cambó —sense Cambó, naturalment. Com es procedí a fer tal cosa i com és que el resultat, en canvi, fou la plena homologació final de la situació política de les quatre províncies catalanes a la de la resta de províncies de l’Estat, és un capítol no petit d’aquesta història, amb un protagonista estel·lar: la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET-JONS), que actuà com a organisme enquadrador de fidelitats amb tota mena d’orígens.

Si no havíem parlat fins aquí de la Falange, no és perquè fos especialment irrellevant a la Catalunya dels anys trenta —que ho era!—,¹⁷ sinó perquè la primigènia Falange Española y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FE-JONS) era irrellevant a tot arreu. Fora d’alguns àmbits locals i de certs entorns universitaris, la Falange era un conglomerat de grupuscles que en les eleccions de febrer de 1936 havia estat incapaç d’aconseguir ni un sol diputat —només quaranta mil vots en tot Espanya i poc més de sis mil militants. La FET-JONS, sorgida del creixement sobtat de la FE-JONS als inicis de la Guerra Civil i dels diversos empelts que se li practicaren d’abril de 1937 ençà, no fou formada i imposada a Catalunya d’una manera particular, sinó que fou formada i imposada de la mateixa manera a tot Espanya: de cap racó del territori hispànic no es pot dir que tingués una Falange forta abans de la guerra, ni tan sols —com és fama— de Valladolid.¹⁸

Els reptes que hagué d’afrontar el Nuevo Estado a l’hora d’instaurar un sistema de partit únic a Catalunya no foren diferents dels que hagué d’usar a tot el territorio nacional: el que fou diferent fou l’aplec de materials necessari per posar-lo en pràctica. I fou diferent, també, el repte de controlar la societat urbana catalana, en el sentit de la intensitat i les dimensions de la tasca que calia emprendre, pel pes incomparable de Barcelona. Fou així fins al punt que quan les autoritats franquistes es referien a Catalunya o al problema catalán, sovint ho feien en realitat a Barcelona i als problemes barcelonins, en un exemple paradigmàtic de metonímia. El problema de Barcelona fou també el problema més greu que afrontà la FET-JONS a Catalunya, i les solucions que li vingueren donades, una de les causes que més han contribuït a difuminar la presència del partit a la ciutat i —per abusiva extensió— al conjunt del Principat. Però la FET-JONS a Catalunya no fou menys poderosa que a la resta de territoris de l’Estat, succeeix només que el poder sempre es va concentrar —com és prescriptiu en un sistema de partit únic— en els nuclis centrals del Movimiento i no en improbables baronies provincials: per això els falangistes catalans de major notabilitat tingueren sempre un peu —o tots dos— a la capital de l’Estat, d’Eugeni d’Ors a Demetrio Carceller, d’Eduard Aunós a Carles Trias, de Mariano Calviño a Joan Antoni Samaranch…

Massa vegades s’ha insistit en el fet que l’establiment del règim a Catalunya es feu per la força de les armes, a través de l’ocupació militar, i que la Falange era pràcticament inexistent el 1936, com si es tractés d’una situació peculiar. I això fins al punt d’obviar que fou així a tot arreu, especialment on no triomfà el cop d’estat del 18 de juliol de 1936. També a Madrid la Falange era políticament irrellevant el 1936, excepte per la seva presència terrorista i sobretot universitària. També a la capital de l’Estat l’exèrcit conqueridor s’autoanomenà «Ejército de ocupación» en els papers oficials el 1939 i també la ciutat passà uns mesos sotmesa a un règim especial militaritzat, abans no se li reintegrà la capitalitat, aleshores ubicada a la pràctica entre Burgos i Salamanca. Que l’ocupació fos militar —de quin altre tipus hauria pogut ser?— no ens ha d’ocultar que en uns mesos el règim d’ocupació donà pas, com a tot arreu, a un sistema institucional fonamentalment civil. Altra cosa és que el 1939 l’exèrcit fos una força present físicament a tot arreu i que bona part dels gestors civils haguessin fet la guerra i encara exhibissin orgullosament uniformes i medalles. És una qüestió que caldrà precisar per no seguir alimentant equívocs. L’exèrcit fou, com ja hem comentat, el garant de l’ordre franquista en darrera instància, però ni se’l feu intervenir en vida de Franco, ni tingué gaire capacitat per fer-ho a la seva mort, un cop mancat del Caudillo providencial.

Arran del que ja he comentat sobre la participació de catalanistes de la Lliga de Cambó en les estructures del règim a Catalunya, caldrà afrontar una vessant prou complexa: la de la identificació i el col·laboracionisme d’una part de la població catalana respecte de la dictadura.¹⁹ Anys enrere era habitual considerar que aquesta identificació i aquest col·laboracionisme havien tingut un paper molt menor, gairebé residual, al qual s’al·ludia de vegades, en to de burla, com el Vichy Català. Però la recerca —com veurem— ha anat establint amb claredat que, per bé que minoritàries, ni la col·laboració ni la identificació polítiques foren petites. Aquest franquisme català no fou, però, ni monolític ni constant; passà per millors i pitjors moments en termes polítics. Podríem dir que, per als interessos dels qui el professaren, les coses anaren de pitjor a millor, amb una ocupació progressiva d’espais de poder per part de polítics catalans. Paradoxalment, a la societat catalana presa en el seu conjunt li succeí el contrari: l’hostilitat al règim —oculta per la dura repressió— era molt notable en el moment de l’ocupació, però la mort, la presó i l’exili la deixaren aviat totalment desarticulada. I, tanmateix, no només aconseguí de reconstituir-se, en un llarg procés que arrancà en la dècada dels cinquanta, sinó que anà sumant efectius entre els catalans autòctons que podien procedir del suport al règim —fou el cas, clarament, de notables sectors catòlics— i s’empeltà amb els catalans nouvinguts en el marc de l’immens moviment immigratori experimentat durant la dictadura, amb el moviment obrer i el moviment veïnal com a espais de referència, com ja esmentarem. Arribats al moment crucial dels anys setanta, quan un nombre més elevat que mai de catalans exercia posicions de poder dins del règim, la marea social antifranquista catalana esdevingué també més densa i potent.

Sense que es pugui parlar d’unanimitats —ni de bon tros—, el nivell de mobilització antifranquista de la societat catalana fou dels més elevats d’Espanya i, fora de l’àmbit estricte de l’activisme sociopolític, l’ambient sociocultural del país cap al 1975 semblava viure de feia dies en una mena de postfranquisme només alterat per la presència opressiva de les autoritats del règim i la freqüent repressió que l’acompanyà fins al final. Explicar aquesta paradoxa és un dels objectius de les pàgines que vindran, també perquè, una vegada desapareguda la dictadura, les persones que es conduïren discretament per les avantcambres del poder i les que se situaren en l’ambigüitat de les zones d’ombra alimentaren la idea que, en absència d’un veritable franquisme català, les distàncies entre poder polític franquista i societat catalana havien estat abismals i això, com veurem, tampoc no fou veritat.

Aquestes qüestions, que tenen a veure amb la política oficial i amb la de l’oposició, entren en l’espai nebulós de les actituds sense traducció política directa, sempre molt més difícils de mesurar, tan obertes a la revisió autojustificativa a posteriori com a la rendició de comptes retrospectiva i —més en general— a la subjectivitat. És un espai que cal transitar amb peus de plom perquè resulta dels més afectats per posicionaments de present, llastats pels equilibris polítics dels nostres dies —i per les tradicions familiars— i camp de lluites obert a partir del xoc de memòries. Dit d’una altra manera, les polèmiques dels darrers anys sobre el tema de la recuperació de la memòria històrica —formulació prou ambigua, per no dir clarament equívoca— han comportat reflexions que, sota una pàtina autoproclamada de ponderació i de moderació, d’equilibri i de consens, han afirmat reiteradament que en les noves polítiques oficials de memòria hi havia una voluntat de reescriptura de la Guerra Civil i de continuar l’enfrontament entre els dos bàndols per altres mitjans. Però no han aclarit per què —per posar-ne només un exemple— l’homenatge a les víctimes de l’antifranquisme dels anys seixanta i setanta i la condemna dels seus botxins es podien considerar com a tals reescriptures de la Guerra Civil o com a tals enfrontaments dels dos bàndols si, tot sovint, ni les víctimes ni els botxins tenien edat d’haver participat en la guerra. De vegades ha semblat que el rellotge d’alguns sectors de la societat catalana —i espanyola— s’hagués aturat el 1939 i no s’hagués tornat a posar a l’hora fins al 1977, de manera que tot el que passà entre aquelles dues dates sigui irrellevant i només compti el que va passar entre 1936 (o 1934 en algunes formulacions) i 1939. Retrotreure a la Guerra Civil qualsevol actitud de suport al règim, quan el règim va durar prou perquè li donessin suport persones nascudes després de 1939 o, simplement, massa joves per haver participat en cap conflicte dels anys trenta, resulta completament inacceptable: si partidaris del franquisme en els anys quaranta i cinquanta l’abandonaren amb posterioritat, no tenim cap motiu per pensar que tot el suport —actiu o passiu— a la dictadura s’explica per la Guerra Civil, sinó que és perfectament comprensible que hi hagués persones que donessin suport al règim per altres motius i a partir, també, de dates posteriors.

Al marge del que s’ha dit, cal fer notar que no tot el suport al règim es pot traduir mecànicament en suport polític. Especialment en tot el que fa referència als suports socials. Del franquisme també se’n pot fer —se n’ha de fer— una lectura de classes socials. El franquisme fou antiobrerista, cosa que vol dir contrari a l’organització autònoma del món obrer i partidari d’una integració vertical de tots els sectors implicats en la producció. Per això generà una estructura sindical, significativament anomenada vertical, on els obrers tingueren part, però no de qualsevol manera: els suports obrers al franquisme —que existiren, cal no oblidar-ho— s’expressaren a través de la integració en les estructures polítiques i sindicals del règim, és a dir, en el partit FET-JONS i en l’Organización Sindical Española (OSE), a partir de les anomenades secciones sociales d’aquesta darrera. Que el franquisme tingués suport obrer no implica que aquest fos ni majoritari ni representatiu de les majories: el règim fou sempre conscient que la seva posició en els medis obrers fou dèbil i que l’hostilitat que hi desvetllà fou molt gran.²⁰ Per això, a mesura que el pas del temps permeté la reconstrucció d’una oposició obrera, els obrers tendiren a alinear-se clarament en contra de la dictadura i esdevingueren una part fonamental dels factors que coadjuvaren a fer-la caure. Dins d’aquesta majoria obrera i dels seus activistes operaren de manera destacada treballadors nouvinguts amb les diverses onades migratòries, els que Francesc Candel va descriure com a «altres catalans».²¹

Diferent fou el cas de l’empresariat, les patronals o, més genèricament, les burgesies —en plural. La major part dels sectors propietaris dels mitjans de producció s’alinearen progressivament amb el règim perquè defensava els seus interessos per damunt dels interessos obrers. Darrere la màscara de la concertació d’interessos, el règim destruí l’organització autònoma obrera, però no pas la patronal: mentre els sindicats foren il·legalitzats, les estructures corporatives dels empresaris industrials i financers només foren políticament controlades, no destruïdes.²² Totes elles pogueren integrar-se dins l’OSE i sobreviure en el seu interior, millor o pitjor segons la seva fortalesa, i en elles pesaren més els empresaris que tingueren més fortuna a l’hora d’encabir-se dins del joc falangista. Que dins de l’estructura política i sindical del règim hi hagués empresaris —i no pas pocs— no implica que el règim fos representatiu de l’empresariat com a conjunt: les cúpules patronals foren representatives de l’empresariat més clarament falangista, fos convençut o d’ocasió, com s’esdevingué a Madrid amb el lideratge sectorial dels propietaris de Cervezas Mahou o Galerías Preciados.²³

Si les actituds opositores de l’empresariat foren irrellevants, les actituds crítiques foren molt notables: tot depengué de la política econòmica del règim en cada moment i respecte de cada branca de la producció. Ser crítics no implicà ser opositors, cal remarcar-ho, perquè el consens bàsic entre dictadura i empresariat es desenvolupà a partir d’elements molt primaris: la destrucció del sindicalisme obrerista i la conservació de l’statu quo de la propietat que havia estat posat en qüestió durant la guerra.

No fou exactament igual en el terreny de la propietat agrària. Si el consens agrari es mantingué en els mateixos termes de repressió antisindical i garantia de l’statu quo ante d’una propietat que ja havia estat amenaçada durant la II República —i no com la industrial, comercial i financera, que només fou atacada a partir del cop d’estat—, la patronal agrària no fou respectada en la mateixa mesura. Les organitzacions patronals agràries, fora d’excepcions com l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), que quedà «hibernat» dins les estructures del règim, foren completament laminades: les grans patronals agràries d’arrel catòlica —enquadrades majoritàriament dins la Confederación Nacional Católico-Agraria (CNCA, omnipresent a les dues Castelles —incloent-hi Cantàbria i La Rioja—, Extremadura, Galícia, Navarra, Múrcia i el País Valencià)— foren completament abatudes entre 1939 i 1942.²⁴ Especialment a partir dels decrets i reglaments d’unitat sindical de 1940, que posaren en situació de canvi de subordinació els petits i mitjans propietaris que fins aleshores havien estat inclosos en organitzacions com la CNCA sota la influència dels grans propietaris. Tota l’organització agrària patronal fou enquadrada a partir de les Hermandades Sindicales de Labradores y Ganaderos (HSLyG), on dominaren també els propietaris, com succeí dins l’OSE, però no necessàriament els mateixos propietaris que havien liderat la patronal agrària dels anys trenta i amb una forta interferència falangista. Dit d’una altra manera, els propietaris rurals que jugaren més bé la carta falangista foren els que dominaren la política agrària, i els que no tingueren aquesta capacitat, o preferiren abstenir-se’n, tingueren un paper molt menor, especialment si el seu acabà convertint-se en un àmbit en crisi, quan el pes de la producció agrària començà a perdre importància davant de la resta de sectors de l’economia.

Al món rural, encara cal tenir en compte un altre fenomen: la recuperació de l’explotació directa per part de nombrosos propietaris latifundistes que en els trenta primers anys del segle havien preferit cedir, progressivament, les terres a grans arrendataris i viure de rendes, encara que fossin rendes decreixents. Amb l’augment dels beneficis agraris que comportà l’autarquia i la seva seqüela mafiosa —l’estraperlo—, foren molts els propietaris que decidiren recuperar el control directe de les activitats perquè ara rendien molt més.²⁵ Fou paradoxal que alguns dels grans arrendataris que més s’havien distingit en l’oposició a la II República acabessin essent bandejats, si no varen tenir l’ocasió d’esdevenir propietaris plens, i que, en canvi, latifundistes que no s’havien mobilitzat contra la democràcia acabessin essent els grans beneficiaris del Nuevo Estado.²⁶ En matèria d’estructures agràries el règim tampoc no deixà les coses «com sempre havien estat», a més que presidí el final de la supremacia econòmica del món agrorural a partir del fenomen industrialitzador madrileny dels anys cinquanta i la segona expansió catalana —i basca, gallega, valenciana, etc.— dels anys de l’anomenat desarrollo.

El final del règim a Catalunya és, també, un procés —i perdó per l’expressió— que caldrà examinar amb calma. A la llum dels debats dels nostres dies, les opinions publicades en premsa de tota mena semblen oscil·lar entre el cofoisme dels qui consideren que en la transició s’establí un règim perfecte i generós que solucionava qualsevol greuge anterior —fins i tot massa generós, a parer d’alguns— i el seu negatiu fotogràfic, un règim atorgat, ficció d’autonomia, absolutament controlat des d’un poder polític format en la continuïtat de la dictadura. Segons els primers, una vegada més, la cuestión catalana hauria vingut a agitar innecessàriament i criminal les plàcides aigües de la vida social del país. I si ens haguéssim de prendre literalment la mena d’apocalipsi descrit pels segons, Jordi Pujol en els seus vint-i-tres anys de presidència hauria estat un simple titella de Madrid. Però, el que resulta més inacceptable de tot punt, és que durant més de dues dècades els ciutadans de Catalunya haurien estat tan completament obnubilats que no se n’haurien adonat, fora d’una minoria clarivident, és clar. Em sap greu contestar caricatures amb caricatures, però abans d’entrar en matèria m’ha semblat la millor manera de cridar l’atenció sobre el presentisme amb què massa sovint jutgem el passat, fins al punt que avui dia resulta freqüent a Catalunya que joves i adolescents legítimament mobilitzats per l’actual independentisme defensin aferrissadament que «res no va canviar del franquisme a la democràcia», malgrat que per la seva edat i —sovint— formació desconeixen absolutament el que fou aquella (o qualsevol altra) dictadura.

La dictadura no continuà en altres formes després de 1977, ni a Catalunya en particular ni a Espanya en general. Continuïtats personals —que n’hi hagué força— i d’altres de sociologicoprofessionals al marge, el sistema polític posat dempeus entre 1977 —primeres eleccions generals— i 1983 —generalització de les eleccions autonòmiquescol·laboracionismeSturmabteilung

Martí Marín

¡HA LLEGADOESPAÑA!

ÍNDEX

INTRODUCCIÓ. COM AFRONTÀLA DICTADURA LA GOVERNACIÓDE CATALUNYA

¡HA LLEGADO
ESPAÑA!