Com s’esbrava la mala llet

Edició digital: novembre de 2019

Carrer Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona

club@clubeditor.cat

www.clubeditor.cat

Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano

eISBN: 978-84-7329-249-8

Qualsevol forma de reproducció, distribució,
comunicació pública o transformació d’aquesta
obra només es pot realitzar amb el permís dels seus
titulars, a part de les excepcions previstes per la llei.
Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne
o escanejar-ne fragments.

Antònia Carré-Pons

Com s’esbrava la mala llet

Taula de continguts

EL BALL

QUAN S’ACABA EL DINAR

SEMBLES UN PALLASSO

COM S’ESBRAVA LA MALA LLET

EL COTXE NOU

DOBLE SIS

UNA MUNTANYA D’IMPEDITS

PUNT DE CREU

EL BALL

Un cotxe m’atropella els ulls amb els seus llums.

HERTA MÜLLER, En terres baixes
(traduïda per Ramon Monton)

—És que ets una dona interessant.

Li agrada la resposta sincera a la pregunta de per quin motiu l’ha triada a ella com a companya de ball. Si l’argument hagués tingut alguna cosa a veure amb la bellesa, amb la sensualitat, no li hauria fet cap efecte perquè ja no suporta ni les adulacions ni les mentides. Ara ja no. Ara i a la seva edat, ja no l’enganyen les paraules retòriques, buides.

—Martha, em dic Martha, pronunciat a l’anglesa. Així, ¿veus? Martha. —De moment, no li dirà per quin motiu ha passat de Marta a Martha. Mai no explica el seu secret d’entrada i hi ha vegades que, segons com és l’home que té al davant, no l’explica mai.— I tu, ¿com et dius?

—Sebastià.

—¿Et puc dir Sebàstian, a l’anglesa?

—No. No m’hi reconeixeria. Sempre m’han dit Sebastià.

Li torna a agradar la resposta directa, que es nega a manifestar una amabilitat falsa només per quedar bé. La Martha accentua el contacte amb la mà dreta del Sebastià, que li passa l’esquerra per la cintura. La música d’envelat de festa major de les d’abans l’impulsa a acostar-se lleument al seu cos, sense arribar encara a tocar-lo. La tarda i la nit són joves, no hi ha cap necessitat de precipitar-se.

La Martha i el Sebastià giravolten per la sala. El ritme del foxtrot els apropa a tres dones que ballen soles arran de l’escenari, sense mirar-se, amb moviments idèntics, com si formessin part d’una coreografia assajada. Tots dos se les miren i se somriuen, còmplices. La Martha hi posa les paraules.

—Riuen i gesticulen com si haguessin de triomfar al festival d’Eurovisió. I si ballen soles és que no tenen parella. ¿Com és que no has demanat a una d’aquestes tres per ballar, Sebastià?

—Oh, ¿com volies que ho fes? Només t’he vist a tu, avui…

El Sebastià torna a dir el que pensa. No cal explicar (al llarg de la vida, el Sebastià ha après a guardar-se certes veritats) que no té cap interès per aquella grassoneta, tenyida de ros i mig calba, que sembla que no hi toqui i que només insinua els moviments de dansa que marquen les altres dues. Tampoc no li cal dir que ja havia ballat amb la del vestit blanc de flors grogues i verdes, cada dissabte porta el mateix vestit i al primer ball el Sebastià ja va comprovar que feia una pudor de suor tan reconcentrada que tombava d’esquena. La tercera, la més alta de totes, la que porta uns pantalons de camal ample i un jersei molt cenyit, és la que es mou amb més finor. Té una piga petita al damunt del cantó esquerre del llavi que es belluga quan somriu, però no és gaire conversadora i al Sebastià li agraden les dones amb discurs. Després de comprovar, al segon ball, que cada vegada que intentava arrambar-se-li ella feia un moviment rígid per marcar distàncies, el Sebastià se’n va separar amb l’excusa amable que volia seure una estona. Estava ben clar que no en trauria res i que no valia la pena insistir-hi.

En el moment que la música àgil del foxtrot permet un acostament, el Sebastià busca el cos a cos i comprova satisfet que la Martha no rebutja el contacte. Al contrari, li fa l’efecte que li agrada, que deixa que els malucs s’insinuïn a cada nova volta, que els pits freguin amb suavitat la seva camisa. La mà esquerra de la Martha es recolza a la seva espatlla amb una intensitat que li sembla el preludi d’una intimitat més gran.

—No tens caspa. Això està bé.

—No, no en tinc. ¿Com és que no t’hi havia vist mai aquí, Marta? Ai, perdó. Martha.

—És que és la primera vegada que vinc —diu la Martha, amb la certesa que si encara fos la Marta no flirtejaria com ho fa. Més encara, la Marta no s’hauria atrevit ni a ballar amb el Sebastià. La Marta sempre havia ballat només amb el seu home.

Quan la Verònica es va posar malalta, el Sebastià s’hi va abocar en cos i ànima. El ball preferit de la Verònica era el foxtrot.

Li feia pensar en Amèrica, en l’Amèrica de la llibertat i el paradís que ells només podien tastar amb els balls de les festes majors i de les grans celebracions, quan es reunien tres matrimonis amics per ballar fins ben entrada la matinada. La Verònica preferia el fox lent, trobava molt excitant el contacte físic sobtat que afavoria, en canvi al Sebastià li agradava més el fox ràpid, per poder lluir els moviments estilitzats que la música li treia de dins, sense esforç. El Sebastià era alt i prim, amb un cos fibrat, d’esportista, la Verònica era baixeta, de formes perfectes i arrodonides, amb el greix distribuït harmònicament per tot el cos.

Els balls amb músics en directe, o amb el tocadiscos quan es reunien en una casa particular, eren el plaer que es van permetre regularment la Verònica i el Sebastià al llarg de quaranta anys de matrimoni. Compartien també el gust pels bons àpats, pel vi i pel xampany (aleshores encara no se’n deia cava). I pel sexe, que els havia donat els moments de màxima felicitat. La vida els havia anat passant ni lenta ni ràpida, a la velocitat justa. Es tenien l’un a l’altre, s’estimaven i trobaven alegria en els petits plaers que es consentien sovint. No aspiraven a deixar cap empremta en les generacions futures, no els havia estat donada la gràcia de tenir fills. La impossibilitat de concebre els va causar un dolor contingut durant els anys invertits en consultar metges incapaços de detectar cap anomalia física que els justifiqués l’esterilitat. Al final, tots dos van trobar que era molt millor acceptar la realitat que no pas capficar-se perquè la realitat s’adaptés als seus desitjos, per més transcendents que els poguessin semblar. Tampoc no necessitaven tenir una gran idea o defensar una gran causa o fer una gran cosa per donar un veritable sentit a la seva existència. La vida del Sebastià i la Verònica no contenia ni una gran paraula, i no per això estava buida de satisfacció. Cuidaven el seu tresor amb cada gest de la vida quotidiana.

Quan li van diagnosticar el càncer de mama, tots dos s’acabaven de jubilar. El Sebastià ja no anava per les cases arreglant aixetes o portes d’armaris que no tancaven bé ni la Verònica no s’estava al darrere del taulell, despatxant bombetes o claus. Van vendre la ferreteria i passaven gairebé totes les hores del dia junts. Només se separaven una llarga estona cada matí, quan el Sebastià se n’anava al gimnàs. Després anaven a comprar tots dos, preparaven el dinar, feien la migdiada i passejaven fins que es feia fosc. Tenien relacions sexuals satisfactòries, de tant en tant anaven a dinar a un bon restaurant i, cada dissabte a la tarda, al ball del casal d’avis del barri. Si hi havia músics a dalt de l’escenari, encara assaborien més les voltes i les abraçades.

L’operació va ser un èxit. Li van extirpar el tumor, ganglis. Les seves rutines es van veure trastornades per un temps que se’ls va fer llarg. La Verònica va tolerar molt bé la quimioteràpia i la ràdio i tots dos van respirar alleugerits quan l’oncòleg els va assegurar que tot anava de primera, que encara que tingués un diagnòstic complicat, el tractament havia donat bons resultats. Van tornar a freqüentar el ball del casal d’avis. Passat un any i mig, sense que cap dels dos hagués contemplat mai aquesta possibilitat, el càncer va rebrotar amb virulència i a la primavera següent la Verònica ja era morta.

Els últims mesos el Sebastià no es movia ni un moment del seu costat, feia vida a l’hospital quan estava ingressada, li anticipava els capricis quan era a casa. Cuinava exquisideses que sabia que li agradaven, li anava a buscar cada dia un gelat d’un gust diferent perquè ella sempre es quedava bocabadada davant de la vitrina, sense saber quin gelat havia de triar, abduïda pel llampec de colors. A poc a poc els va anar fugint la ràbia de dins, a mesura que assumien que res no podria salvar-la. Gelat d’orxata, de pera amb gingebre, de cafè, de mango, de crema de cacauets, de crema catalana. El Sebastià respirava satisfet quan per uns segons se li il·luminava la mirada, però la Verònica només se’n menjava dues o tres culleradetes i el gelat sempre se l’havia d’acabar ell, empassant-se l’aspror freda que se li desfeia a la boca. Aviat van decidir contractar una infermera unes quantes hores cada dia perquè s’ocupés de la infraestructura mèdica. La Verònica volia morir a casa i el Sebastià faria tot el que fos per fer-li més humà el viatge.

Parlaven. Es donaven la mà i parlaven. Rememoraven el passat més llunyà i el més proper, parlaven de tant en tant del present, molt poc del futur improbable.

—Ens hem estimat i hem sigut feliços, Sebastià, no ens hem de queixar de res —li deia la Verònica—. En aquesta vida s’ha de lluitar, però també s’ha de morir. —La Verònica li somreia, sense por.— Et perdono, Sebastià, ara ja t’ho puc dir. Et perdono perquè sé que sempre m’has estimat a mi. —La veu de la Verònica sonava tènue, però ferma. Els seus ulls traspuaven bondat i gratitud, mentre que el Sebastià abaixava la mirada, que es perdia entre els llençols.

Després de la mort de la Verònica, el Sebastià va viure sumit en la tristesa vint-i-quatre hores al dia. La trobava a faltar tant que a penes podia sortir al carrer, només ho feia per cobrir les necessitats bàsiques. A poc a poc, però, va tornar al gimnàs, per inèrcia, només per omplir les hores buides. Molt més endavant, un dissabte a la tarda, va dirigir-se, capcot, al ball del casal del barri.

—Quan jo no hi sigui, Sebastià, vull que tornis a ballar. No et quedis corsecant-te a casa, ¿em sents? Hem de marxar d’aquest món quan ens arriba l’hora, no pas abans. ¿Oi que ho faràs per mi, Sebastià?

El Sebastià va comprovar que la Verònica tenia raó, el primer dissabte la mala consciència no el va deixar en pau i va ballar només dos balls, perquè quan giravoltava amb una desconeguda entre els braços veia el rostre de la Verònica que li somreia i se sentia fatal. Va haver de fugir sense prendre res al bar. El segon dissabte, el rostre de la Verònica es va sobreposar de tant en tant al de la companya de ball momentània. El cinquè, només el va veure un cop, a l’altra punta de la sala. Aquell dissabte el Sebastià es va quedar al casal fins que va callar la música.

—I tu, ¿fa molt temps que véns per aquí? —pregunta la Martha seguint el ritme del swing. El braç dret del Sebastià li fa fer una volta sencera que en altre temps li hauria aixecat les faldilles com a les artistes del cine.

—Sí. Quan ens vam jubilar veníem amb la Verònica, la meva dona. Ara ja fa anys que vinc sol.

—Oh. Dedueixo que ets viudo. ¿Quants anys fa que es va morir, la teva dona?

—Aviat en farà deu.

La parella que giravolta a la seva vora prova un moviment agosarat. Ell l’agafa per la cintura, l’aixeca un pam, la deixa a terra, l’agafa per la mà dreta i la impulsa cap al mig de la pista. Ella li segueix els passos, estira el braç esquerre, marca el ritme amb els talons, creua els peus, i cau. La Martha i el Sebastià l’ajuden a aixecar-se. La parella es retira, compungida, cap a les cadires de plàstic vermelles que hi ha arrenglerades a les parets. Quan s’hi asseuen, sota les mirades atentes de la resta de ballarins, al rostre de tots dos hi brilla l’alleugeriment de no haver-se trencat cap os. Mentrestant, la música no ha deixat de sonar.

—I tu, ¿que també ets viuda?

—Sí. El Jordi va morir fa just un any.