La casa de Club Editor té quatre personatges. Un obre els porticons, l’altre guaita a la porta, el tercer cuina i el quart llegeix. Vosaltres també podeu passar d’una habitació a l’altra a través del nostre catàleg. Obriu els nostres llibres, guaiteu-nos a les xarxes, i veureu que els nostres autors són els habitants d’una casa. La vostra, si ho desitgeu.
https://www.facebook.com/ClubEditor/
https://www.instagram.com/elclubeditor/
https://twitter.com/mariabohigassal/
www.clubeditor.cat
Diari d’un combatent de disset anys
Amb un postfaci d’Agustí Alcoberro
Dues línies terriblement paral·leles
1a edició: 1978
2a edició: 2009, Club Editor
1a edició en aquesta col·lecció: maig de 2016
© de la novel·la: hereus de Francesc Grau Viader, 2009
© del postfaci: Agustí Alcoberro, 2016
© d’aquesta edició: Club Editor 1959, S.L.U.
Coves d’en Cimany, 2 – 08032 Barcelona
www.clubeditor.cat
eISBN: 978-84-7329-262-7
Disseny gràfic: Ángel Uzkiano
Il·lustració de la coberta: Aina Bonet
Qualsevol forma de reproducció, distribució,
comunicació pública o transformació d’aquesta
obra només es pot realitzar amb el permís dels seus
titulars, a part de les excepcions previstes per la llei.
Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne
o escanejar-ne fragments.
Dia 27 d’abril de 1938
Dia 30 d’abril
Dia 1 de maig
Dia 20 de maig
Dia 22 de maig
Dia 23 de maig
Dia 24 de maig
Dia 27 de maig
Dia 28 de maig
Dia 31 de maig
Dia 15 de juny
Dia 20 de juny
Dia 23 de juliol
Dia 31 de juliol
Dia 30 d’agost
Dia 31 d’agost
Dia 1 de setembre
Dia 2 de setembre
Dia 3 de setembre
Dia 5 de setembre
Dia 6 de setembre
Dia 7 de setembre
Dia 8 de setembre
Dia 20 de setembre
Dia 24 de setembre
Dia 29 de setembre
Dia 10 d’octubre
Dia 11 d’octubre
Dia 13 d’octubre
Dia 22 d’octubre
Dia 23 d’octubre
Dia 26 d’octubre
Dia 2 de novembre
Dia 3 de novembre
Dia 7 de novembre
Dia 12 de novembre
Dia 13 de novembre
Dia 17 de novembre
Dia 19 de novembre
Dia 29 de novembre
Dia 10 de desembre
Dia 25 de desembre
Dia 29 de desembre
Primer de gener de 1939
Postfaci d’Agustí Alcoberro
Biografia de l’autor
Als qui, oblidats de tothom, rauen en paratges ignots sepultats sota uns grapats de terra que escassament els cobreixen les despulles,
als qui, captius i desarmats, hagueren de sofrir un llarg calvari de befes i maltractaments en camps de concentració i batallons de treballadors,
als qui, d’una forma o altra, van resultar vençuts
i, molt entranyablement, als supervivents de la lleva del 41, coneguda popularment pel sobrenom de la Quinta del Biberó, els components de la qual —uns adolescents sense cap preparació militar— constituïren bona part de la carn de canó que va fornir les batalles més dures, els combats més violents, els xocs més brutals de la darrera guerra civil espanyola,
ofereixo les pàgines d’aquest llibre.
F. G. V.
Estreno aquest diari al mateix temps que, també avui, enceto una nova etapa de la meva vida. Un trajecte que intueixo incert, extremament imprecís i confús. Fins ara la meva existència havia transcorregut sense gaires alts i baixos. Es pot dir que havia anat cremant etapes sota un ordre previsible: de primer el col·legi, després l’entrada a la feina, més tard hauria vingut el servei militar, el prometatge formal… La gràfica de la meva vida, suposant que hagués valgut la pena de fer-ne una gràfica, hauria presentat un traç ben poc accidentat. Aquella línia trencada que, amb perfil de serralada, marca la marxa de les empreses importants, si s’hagués aplicat a la meva manera de viure, no hauria ofert cims gaire elevats ni fondals massa profunds. Una recta, lleugerament ascendent, hauria travessat la gràfica de part a part fins que, al final de la meva existència, la ratlla hauria caigut verticalment—una davallada imparable i definitiva— com la d’una empresa quan fa fallida. Això, però, potser no s’hauria esdevingut fins d’ací a quaranta o cinquanta anys o aneu a saber quan! Els dies s’assemblaven tant els uns als altres, que mai no se m’havia ocorregut de fer el que ara estic portant a cap: escriure el meu diari. Considerava que no valia la pena anotar aquelles coses quotidianes que se succeeixen amb una regularitat que la repetició continuada fa esdevenir d’una monotonia insuportable. No crec que pogués resultar gaire suggestiu escriure, per exemple: «Avui he deixat l’escola. Entro d’aprenent en un taller. Ara ja faig el segon any d’aprenentatge. Ja sóc mig oficial. Al final del mes que ve…».
Aquest, o un altre de molt semblant, hauria pogut ésser el meu diari i, gairebé sense possibilitats d’error, hauria pogut anar escrivint, anticipadament, les pàgines corresponents als cinc anys vinents si no hagués esclatat la guerra. Però fins i tot convulsions com la que actualment sotragueja el país i que, col·lectivament, representen un capgirell en la forma de viure, no tenen, individualment, la transcendència de l’etapa que avui, per a mi, tot just s’inicia. Fins ara la meva gana era la mateixa gana que passa tothom; el meu fastigueig de la guerra era idèntic al de tots; el meu avorriment era calcat del que sofreix el veí del costat de casa; l’emprenyament, provocat per la situació adversa que ens ha tocat de viure, resultava bessó del que sentien els altres vailets del poble. «Avui tampoc no tenim pa i ja estic cabrejat de les incomoditats d’aquesta maleïda guerra», hauria pogut escriure al meu diari. I a la pàgina següent: «Continuem sense pa, el pare crema, a la pipa, una barreja pestilent de fulles seques i herbes d’origen desconegut que no aconsegueixen treure-li les ganes de fumar, i la mare cou, en una olla ennegrida pel fum de la llenya que ella mateixa recull en un bosc proper, una estranya combinació de fulles de bròquil, farinetes i un os, qui sap de què, que tampoc no aconseguirà treure’ns la gana que ens devora». Em fa l’efecte que anotar aquestes banalitats no resultaria gaire interessant. A tots els diaris íntims podríem llegir-hi la mateixa misèria; a tots deu deflectir-hi el mateix cansament. I, no obstant això, ara que endevino una forma de viure —qui sap si de morir— encara pitjor, m’agafaria a la monòtona realitat anterior amb la mateixa fermesa amb què un nàufrag s’aferra a un clau roent.
Escric des de la caserna Carles Marx situada darrere el parc de la Ciutadella. Centenars de xicots de la meva lleva hem complert l’ordre d’incorporació proveïts de manta, motxilla, plat, cullera, cantimplora i botes. L’ordre que vam rebre ho feia constar taxativament: «Se presentarán, sin excusa ni dilación alguna, provistos de manta, mochila, etc., etc., todos los mozos del reemplazo del 1941 que…», etc., etc.
Fa una estona, quan el soldat que omple les fitxes m’ha preguntat si tinc alguna cosa a al·legar, he estat a punt de dir-li que sí: que una gran desgana m’impedeix de prendre part en aquesta lluita, que jo, als meus disset anys i amb un fardell curull d’il·lusions molt propi de la meva edat, no em sento gens obligat a intervenir en les diferències que puguin adduir uns i altres, que un legítim afany de viure m’impel·leix a quedar-me a casa suportant el fum de la barreja fètida que fuma el pare i engolint els guisats estrambòtics que cou la mare, que no m’importa massa el que es ventila en aquesta guerra o que, almenys, no m’interessa fins a l’extrem d’exposar-me a morir dessagnat com un conill en aquella mena de cataus anomenats trinxeres, i que, ben al contrari del que predica la Passionària, prefereixo viure de genolls que morir dempeus. Si més no, la primera posició sempre és susceptible de rectificació. La que ella proclama és definitiva i no admet cap esmena posterior. Posat a triar em quedo amb la primera.
—No, no tinc res a al·legar —he contestat.
M’han fet passar al pati. Un altre xicot, segurament amb un bagatge polític semblant al meu, ha ocupat el lloc que jo he deixat buit.
—Nom? Nom dels pares? Lloc de naixença? Quin dia? —he sentit que li preguntaven mentre jo m’allunyava.
El pati de la caserna s’ha anat omplint de vailets que, com jo, han estat mobilitzats. Tots anem carregats amb la manta, la motxilla, el plat, etc., etc. —tal com deia el comunicat—, i, als ulls, tothom hi porta la mateixa expressió trista, vacil·lant, desolada, del brusc desarrelament, com un utensili més que no constava a l’ordre però que, d’ara endavant, formarà part inalienable del nostre bagatge.
Pels volts del migdia ens han donat un xusco a cada u. El contacte d’aquest pa, blanc i tendre com ja no en tenia memòria, ha alegrat una mica els semblants contrits. Em fa l’efecte que el record d’aquest pa —el vaig assaborint a petits pessics mentre escric aquestes ratlles— serà l’única impressió agradable que retindré del meu pas per aquesta caserna. Altrament m’emporto el record d’un quarter brut, rònec, lúgubre i ombrívol, que put horriblement a ranxo; una pudor de calderada espessa i acre, que impregna les nostres robes i se’ns fica a dins del cos a través dels badius del nas i els porus de la pell amb tanta intensitat que, un rot que he fet suara, també pudia a ranxo tot i no haver-lo tastat; una fetor tan repel·lent —el fum de la pipa del pare, en comparació amb aquesta pesta, és un perfum delicadíssim— que la conservaré gravada al cervell, ficada al nas, encastada als racons de l’estómac durant tota la vida.
Per acabar-ho de fer més repulsiu, el dia s’ha anat enfosquint, i ara cau un ruixim molest i persistent. Alguns hem cercat refugi sota el voladís que rodeja el pati. La majoria, en canvi, no es preocupen de protegir-se i aguanten la mullena, estoicament, amb l’apatia resignada dels qui ho tenen tot perdut.
Sense poder-ho evitar penso en la mare. Me la imagino rere els vidres de la balconera mirant, obsessivament, la cantonada des d’on, aquest matí, li he fet adéu amb la mà. La veig, immòbil com una estàtua, amb la cara tan prop de les balconeres que les seves llàgrimes es confonen amb la pluja que regalima pels vidres.
Des de la caserna Carles Marx —encara porto aquella fetor de ranxo aferrada al nas—van traslladar-nos a Canet de Mar. En baixar del tren plovia a bots i barrals. Aguantant un xàfec que portava totes les traces de convertir-se en un altre diluvi universal, vam pujar en formació pels carrers de la vila amb aigua i fang fins a mitja cama. Feia la sensació que tots els carrers s’havien convertit en torrenteres. Potser els carrerons pels quals passàvem no eren res més que això: rieranys amb cases a banda i banda, que desembocaven a la riera que travessa la població i que, com una ganivetada llarga i ben donada, la parteix en dues meitats gairebé idèntiques. Va fer-me la impressió que Canet de Mar, com quasi totes les poblacions del Maresme, ha crescut contra corrent: com les anguiles. D’origen eminentment marítim, el poble ha anat remuntant el corrent de la riera i ha allargassat les construccions a ambdós costats de la riba, de manera que la principal via d’aigua és també el carrer més important de la població. La nostra estada a Canet només ha durat tres dies. Es pot dir que solament ha servit per a prendre’ns la filiació, canviar les robes de paisà per l’uniforme militar, formar i rompre files, rompre files i tornar a formar innombrables vegades. Ah! I suportar les bromades dels sergents vells —massa tarats o massa covards per anar al front—, els quals es divertien d’allò més amb la nostra inexperiència: «Algú de vosaltres és escrivent? Redéu, quants pixatinters! Ací teniu una bona ploma —deien lliurant-los una escombra— i demostreu que coneixeu l’ofici escombrant el pati». O bé: «Els qui sàpiguen distingir els metalls que surtin de la fila. Només dos? Doncs, apa! Cap a la cuina a netejar peroles fins que quedin tan brillants com la plata».
Ara ens dirigim a un poble que se’n diu Sant Martí Sesgueioles. (Ja és prou estrany que encara conservi el «Sant». Desaparegueren dels noms dels pobles al mateix temps que abandonaren les fornícules de les esglésies.) Ignoro on cau, aqueix poble. Em penso que no ho sap ningú. A tots els qui ho he preguntat, no n’hi ha hagut cap que sabés donar-me’n raó. Per poc lluny que es trobi no és gens previsible d’endevinar quan hi arribarem ni si serà en tren o caminant. La màquina que ens estira —una vella màquina a la qual tota la força se li’n va en fum— és incapaç d’arrossegar la renglera de vagons que porta enganxats. De vegades ens quedem aturats entre dues estacions, i quan la caldera torna a tenir una mica de pressió, arrenquem de nou. Uns quilòmetres més avant, la màquina s’obstina a no continuar i es para escampant fum i foc com la testa d’un atrotinat drac de festa major.
A poc a poc, ací em paro i allà hi torno, anem deixant enrere les estacions. Amb la frescor del capvespre sembla que la locomotora s’eixoriveix, i les parades esporàdiques, en qualsevol descampat, no sovintegen tant com abans. Per distreure la monotonia algú enceta una cançó coneguda, la qual, immediatament, és corejada per tothom. Una de les que té més èxit és «La Cucaracha». De la versió original només se’n conserva la tonada i la retronxa, mentre que les estrofes són improvisades per un solista de torn. Quan la lletra és actual i, sobretot, quan va condimentada amb una bona dosi d’humor i picardia, arrenca sorolloses riallades i prolongades salves d’aplaudiments.
A l’altre cap de vagó una veu detonant baladreja:
Ens han fotut en un tren,
een…
vell, xacrós i escotifat,
aat…
sabem quan hem arrencat
aat…
però ignorem si arribarem!
—Com se’n diu del poble on anem? —em pregunta el noi del meu costat.
—Sant Martí Sesgueioles —li contesto.
—No saps si falta gaire per arribar-hi?
Jo m’arronso d’espatlles.
—Ni puta idea! —exclama, amb cara d’ensopiment, un vailet que seu davant nostre.
—Deu haver-hi cada xavala! —diu el que m’havia preguntat pel nom del poble. I es posa a cantar:
Sant Martí Sesgueioles
oles…
té fama pels seus melons;
oons…
per mostra en porten les noies
oies…
dos de tendres i bufons!
Casualment el xiulet de la màquina —ara, fins i tot, ja xiula— se suma a les rialles i els aplaudiments. Un cor de veus desafinades, afòniques de tant cantar, entona la retronxa:
La cucaracha,
la cucaracha,
ya no puede caminar;
porque no tiene,
porque le falta,
la patita de detrás.
La incògnita referent a la situació de Sant Martí Sesgueioles quedà resolta ahir mateix, si bé molt avançada la nit. Ja feia qui sap l’estona que «La Cucaracha», «Carrascal» i una pila inacabable de cançons, el nom de les quals ignoro, havien deixat pas a un total silenci; una quietud només interrompuda per la monòtona cantarella del tracatrac de les rodes en passar per les juntes dels rails i, esporàdicament, pel xiulet de la màquina. Com tantes vegades havia fet abans, el tren efectuà una altra parada. Aquest cop el xerric dels frens i la sotragada que invariablement acompanyava cada detenció passaren desapercebuts. Gairebé tothom dormia. Ara, però, l’atur era definitiu. Acabàvem d’arribar al nostre destí. El tren havia estat decantat en una via morta i, si la fosca no hagués planat pels voltants de la petita estació, hauríem pogut contemplar el sorprenent panorama d’una munió de pous, de centenars de pilars que sostenien les corrioles amb l’ajut de les quals es pouava l’aigua necessària per a regar els problemàtics melons que havien merescut la dedicació d’una estrofa.
Aquella màquina, vella i esbufegadora, havia invertit catorze hores justes per recórrer una distància de cent quaranta quilòmetres. El que, segurament en altre temps, havia estat un dinàmic artefacte, ahir ens va desplaçar a una velocitat mitjana de deu quilòmetres per hora. Aquesta lentitud de moviment, ni que fos a peu, no crec que ens permeti batre cap rècord. Si de cas el de la ronseria i encara gràcies.
En baixar del tren vam ser obligats a romandre en formació, durant una estona tan llarga que això va provocar algunes protestes. Tot seguit quedà evidenciada la tònica que imperaria d’ara endavant. Dos xicots, escollits a l’atzar, van ser separats de la formació i conduïts al calabós. L’ordre va quedar restablert immediatament. (Aquest matí ens hem assabentat que, a falta de local adequat, els havien ficat en un galliner buit d’aviram.) Nosaltres hem passat la resta de la nit albergats, en grups, a les nombroses pallisses que hi ha als afores del poble.
De bon matí ens han concentrat en una plaça. El dia es presentava ennuvolat. Si bé encara no plovia, un cel cendrós, llis i opac com una planxa de plom, presagiava una mullena segura. Enfilat sobre la cabina d’un Katiuska, dret i amb les llistes a la mà, un oficial malcarat ha començat a cridar noms seguint un rigorós ordre alfabètic. Aquells que eren anomenats engegaven un crit de «present!» i passaven a engrossir el grup que s’anava formant en un racó de la plaça. Una boira, espessa i pesada, s’allargassava mandrosament arran de terra i es deixondia fugaçment quan es veia esperonada per les puntades de peu dels qui corrien a incrementar la colla de l’altre angle de la plaça. Després, els flocalls boirosos que s’havien alçat al pas rabent dels homes s’ajeien novament sobre el sòl, com una gossada indolent. L’escena era realment impressionant. A la mitja llum de la matinada bromosa, la figura d’aquell oficial dempeus sobre la cabina del camió —com pilot d’una estranya nau que navegués en un mar de boira— adquiria un gran dramatisme.
Fins a la lletra L hem constituït un grup; la resta, fins a la Z, n’ha format un altre. El primer ha passat a dependre de la 60a Divisió; l’altre ha quedat incorporat a la 27a. De cop i volta he tingut el pressentiment que per a aquells dos grups —formats d’una manera capriciosa com pot ser una lletra inicial— la guerra començava d’una forma seriosa, inexorable, amb totes les molèsties i incomoditats i amb tots els perills que porta annexos. Una simple separació alfabètica podia significar, d’ara endavant, tenir sort o infortuni; viure o, tal vegada, morir. Que el fet de dir-se Foix o Moix, per exemple, possiblement influirà d’una faisó diferent en l’esdevenidor de cada u. Segons com rodin les coses podrà donar-se el cas que algú maleeixi la circumstància d’anomenar-se Brilles en comptes de Trilles, de la mateixa manera que, fa uns moments, un meu veí d’inicial es lamentava de la mala fortuna que guià el seu pare a inscriure’l com a nascut el dia 31 de desembre del 1920 —en realitat ell havia obert els ulls a la llum un dia més tard— amb la indubtable bona fe que, quan fos l’hora, pogués retornar del servei militar un any més jove.
—I pensar que, si el pare no hagués tingut aquell nefast acudit, ara jo m’estaria a casa tranquil·lament!
Em fa l’efecte que no trigarem gaire a sentir: «Mira que dir-me Fort! Amb tanta gent com hi ha per aquests mons de Déu que es diu Llort, Port, Sort, Tort…».
Ens traslladem tan constantment d’un lloc a un altre, que fins avui no he pogut escriure res en aquesta llibreta. M’ha faltat temps i humor. Fins avui, d’ençà d’una colla de dies, no m’ha estat possible de treure’m les botes i, fins avui també, no m’he adonat que, dels mitjons, només en quedava el puny. Tota la planta i bona part de l’empenya han desaparegut consumides pel fregadís constant, la suor i la humitat. Durant tots aquests dies el nostre romiatge ha estat incessant. Acabàvem tan rendits, que al vespre ens deixàvem caure allí on fèiem parada, extenuats, i quedàvem adormits com un soc. No teníem esma ni de treure’ns les sabates.
Plou quasi cada dia i, quan després d’un xàfec torna a sortir el sol, fa una calor aclaparadora. Anem d’extrem a extrem; passem de la calor al fred i del sol a la pluja amb una facilitat exasperant. La roba que portem posada se’ns mulla i se’ns eixuga, a sobre, una pila de vegades al dia. El que no s’asseca mai del tot és la manta: la traginem tot el sant dia a coll, cargolada a tall de bandolera, completament xopa. Sadollada d’aigua com està, pesa igual que un ase mort. Consti que, això, ho dic amb coneixement de causa. Precisament ahir em va tocar de carregar-ne un, d’ase mort. L’artilleria enemiga va matar el ruc que servia per a traslladar el material de l’oficina i, entre uns quants, el vam portar fins on hi ha instal·lades les cuines. Avui ja el duem entre tots. Ens l’hem cruspit per dinar en forma de bistecs, gruixuts, saborosos, i encara n’ha quedat algun retall per a adobar les llenties del vespre.
Vull creure que les marxes esgotadores a les quals hem estat sotmesos aquests dies deuen formar part de la nostra preparació militar. Si no fos així no hi veig la gràcia, suposant que veritablement en tingui alguna, caminar quilòmetres i més quilòmetres per anar a raure gairebé al mateix punt de partida. De vegades, després d’una jornada exhaustiva, ens ajoquem capolats i quan tot just acabem d’agafar el son ens fan alçar i emprenem una altra caminada que dura tota la nit. M’he vist forçat a dormir en totes les posicions imaginables: dret, ajupit, recalcat en un arbre, enmig d’un bassiot, estintolant-me amb el fusell —ara ja tenim fusell— i, fins i tot, caminant. L’altre dia va venir d’un pèl que no em buido un ull. El xicot que marxava al meu davant es va deturar de sobte i jo, que caminava adormit, vaig envestir-lo. El punt de mira del seu fusell va fer-me un trau arran mateix de la parpella. Hauria estat la primera baixa produïda per arma de foc. Rectifico: hauria estat la segona. La primera va ser la del ruc. Això sí: ha estat la primera ferida, encara que lleu, ocasionada per les nostres armes; uns fusells txecoslovacs, nous de trinca, que ens van ser lliurats, acabats de sortir de les caixes, encara plens de greix. Alguns vailets, amb la punta de la baioneta, graven les seves inicials a la culata. En Banús, un xicot de la meva esquadra, pessimista com ell sol, diu que això de posar el nom al fusell és perdre el temps. Que la campanya que haurem de fer junts —es refereix a l’home i la seva arma— no serà gaire llarga.
—En el moment més impensat: ta-ta-ta-ta—fa, imitant el carrisqueig d’una metralladora—, i tots a fer punyetes!
Ja tenim la companyia completa. Fins fa poc ens faltava el capità. S’incorporà la setmana passada. No ho havia fet abans perquè es trobava convalescent d’una ferida. Tot el comandament de la meva divisió procedeix de la 27a, àlies la Bruixa. Es tracta de gent molt bregada, alguns dels quals, com el capità, són voluntaris des del primer dia i s’han guanyat els galons per mèrits de guerra. Com que la meva divisió és nova de trinca, s’ha format amb una barreja de soldats novells i veterans de la 27a amb una llarga campanya a l’esquena. Què no sabran aquests homes de la guerra!
El nostre capità és andalús, simpàtic i molt bona persona. Preconitza la igualtat de classes però s’enfutisma qui-sap-lo quan li dius Frutos, a seques, o capità Frutos, sense anteposar el de al seu cognom.
—De Frutos! —rectifica, contínuament, amb una tossuderia més pròpia d’un aragonès que no pas d’un home del sud.
És llest, sense posseir massa cultura, i té fama de valent. Es diu que no lliga gaire amb el comissari, un xicot amb posat de llepafils, alt, escardalenc i tímid. Quan no estan d’acord en alguna cosa, el capità acostuma a dir-li: «Tú eres el inventor de los pañuelos de cinco puntas!».
El tinent de la nostra secció és un home la mar de pintoresc: es diu Santesmasses, té uns trenta-cinc anys, ulls blaus i cabells clars. És tan corpulent que quan ens posem en formació el seu cap sobresurt un pam i mig de tots els altres. Vesteix d’una forma tan estrambòtica que fàcilment se’l podria confondre amb un pastor. Cap peça de roba de les que porta a sobre no té la més lleu semblança amb les de l’uniforme militar. Potser l’abric verdós —és l’únic que porta abric en tot el batalló— pot tenir un cert origen castrense, si bé —això és segur!— no prové de cap exèrcit conegut. Sempre va amb un gaiato a la mà i camina a grans gambades. Gairebé no sap parlar en castellà i, segons diu ell mateix, passa més mala estona quan es veu obligat a parlar-lo que quan es troba en ple combat. L’altre dia, en presència del comandant, va dirigir-se a nosaltres en castellà: «Acostaros…», va ordenar. I en va armar una de ben sorollosa! Ens vam ajaçar a terra, i el que ell volia era que ens apropéssim. Una recomanació seva és la següent: «Quan en un atac ocupeu les trinxeres enemigues, claveu la baioneta als ferits que hi trobeu i, ensems, premeu el gallet del fusell. Això, que potser us farà esgarrifar, m’ho dicta l’experiència. Us podria contar més d’un cas, i més de dos també, en què alguns dels meus homes han perdut la vida per un malentès sentit d’humanitarisme. Un enemic és tan perillós si està ferit com indemne; mai no sabreu si, en donar-li l’esquena, us dispararà un tret o us llançarà una bomba de mà. La millor manera d’assegurar-vos que no farà res d’això és rematant-lo. La guerra és bàrbara i despietada i terriblement salvatge. És la guerra! No es pot anar amb miraments. La compassió, les contemplacions, els bons sentiments, són un llast massa feixuc que heu de bandejar. Ací impera únicament la llei de la supervivència en la seva forma més primitiva i inhumana: si no mates, ets home mort! La vida, al front, de vegades depèn d’unes dècimes de segon; de la rapidesa en prémer el gallet abans no ho faci l’adversari». Un altre dels seus consells, aquest menys macabre, és: «D’ara endavant la terra ha de ser la vostra mare. Quan us trobeu en un perill llanceu-vos a terra ràpidament; arrapeu-vos-hi amb la mateixa braó de quan éreu infants i volíeu que la mare us protegís. A la terra, com a la vostra mare, acabareu devent-li la vida».
En Tíller, el sergent de l’escamot, és un xicot instruït, molt educat, pulcre en el vestir, i l’únic punt de similitud amb el tinent Santesmasses és la manca total de galons que els distingeixi de la tropa. El que en el tinent és degut a poca atenció en la indumentària, a deixadesa, en en Tíller és conseqüència del seu caràcter humil. «A mi m’ha tocat ésser sergent —va dir-nos— de la mateixa manera que m’hauria pogut tocar ésser ranxer. Tracteu-me, doncs, com un company més.»
L’esquadra, un grupet format per quatre soldats i un caporal, és una partícula gairebé indivisible. Cinc homes que, d’ara endavant, anirem sempre junts, compartirem la mateixa xabola i acabarem coneixent la vida íntima dels altres quatre com si fos la pròpia. Cinc vailets als quals l’obligada convivència crearà no poques tensions, però que també serà el vincle d’una estreta amistat. Com que, a ben segur, aqueixos xicots sortiran tot sovint a les pàgines d’aquest diari, anoto els seus noms sense estendre’m en massa comentaris: en Garriga, bon jan i comprensiu, és el caporal; després ve en Banús, el qual ja ha deixat constància del seu pessimisme; el segueix en Casadevall, alegre i optimista, ben a l’inrevés d’en Banús; el quart és en Barceló, el més indisciplinat de tots (em penso que és un dels que es van passar la nit al galliner), fresc, rondinaire, malparlat, però sempre disposat a fer un favor als companys —em fa la impressió que mai no arribaré a conèixer-lo prou bé—, i l’últim de l’esquadra sóc, naturalment, jo.
Precipitadament, la qual cosa va prenent carta de naturalesa, avui hem jurat bandera tot i que els cànons seguits no crec que siguin massa correctes.
De bon matí ens hem desplaçat a Preixens —a peu, naturalment—, on hi ha instal·lat el comandament de la divisió. En arribar, després de travessar el poble en formació, ens hem dirigit al camp de futbol. Com que el dia d’avui s’escau en diumenge, els carrers oferien un aspecte força animat. Les dones sortien al portal per a veure’ns desfilar i ens dirigien mirades afligides en comprovar la nostra poca edat o, tal vegada, en pensar que un fill seu es troba en una situació semblant a la nostra. D’homes, en canvi, n’hem vist ben pocs; els que no estan incorporats devien ser al camp suplint, amb abundor d’hores, els braços que hi ha restat la milícia. Quan s’ensompegava a sortir una noia jove, el capità Frutos, jocosament, ordenava: «Vista a la derecha!», o a l’esquerra, segons a quina banda quedava la noia, la qual, afeixugada pel pes de tantes mirades, entrava a casa seva avergonyida.
El meu batalló ha quedat situat al racó del camp oposat a l’entrada. A mesura que anaven arribant més batallons s’anaven col·locant al lloc que els pertocava, fins que el terreny de joc ha quedat ple de soldats. Vist des de la tribuna que ocupava el comandament, aquell aplegament d’homes correctament uniformats i en perfecta formació devia fer goig de veure. En un moment donat ha fet entrada un oficial que portava la bandera i s’ha situat davant mateix de la tribuna, de cara als soldats. Els tres colors de l’ensenya —vermell, groc i morat— eren les úniques notes que trencaven la monotonia caqui dels uniformes. Suposo que l’acte no estava pas previst tal com s’ha desenrotllat. La presència de l’aviació deu haver obligat a fer una cerimònia de circumstàncies. El cas és que no s’han pronunciat discursos, no hi ha hagut petons a la bandera ni desfilada de cap mena. Cap a l’indret de Balaguer, les bateries antiaèries feien una barrera de foc per tractar d’impedir la penetració dels avions. A causa de la distància era impossible apreciar cap on es dirigien els aparells i si eren nostres o enemics. Nosaltres —i en dir «nosaltres» em refereixo als soldats novells— ens guiem pels nuvolets de les granades en esclatar: si són blancs és senyal que dispara la DECA* i, per tant, els avions són enemics; en cas contrari, quan el fum és negre, els avions són nostres. Els fumerols blancs que seguien els avions, encara lluny, s’anaven apropant en direcció al poble. En vista del perill la jura de bandera ha consistit a disparar un tret de fusell, tots alhora, a contestar amb un «Viva!» el crit de «Viva la República!» que, apressadament, ha proferit el tinent coronel Ferrándiz, cap de la divisió, i a dispersar-nos a corre-cuita. No us en dic res si els avions ens troben tan ben formats al mig del camp de futbol! Tots els batallons han sortit ràpidament, amb ordre però cames ajudeu-me, i un cop a fora s’han camuflat com bonament han pogut. El nostre, que per la situació en què havia quedat a la formació, ha estat l’últim de sortir, s’ha trobat amb l’aviació a sobre tot just abandonat el recinte. Les paves ens han sorprès en un guaret, sense amagatall possible, i ràpidament hem posat en pràctica una maniobra apresa durant el període d’instrucció. Mentre unes companyies estenien els homes a terra, formant fileres, amb mig cos damunt del company que cadascú tenia al seu davant, simulant marges, unes altres imitaven feixos d’herba acabada de segar apilant els homes per escamots com si fossin gavelles.