Pròleg

INCITACIONS A LA REFLEXIÓ

La terra té també bons fills que escolten la seua veu, que estudien amorosament les seues essències i els seus problemes, que cultiven la seua idiosincràsia i es mantenen fidels al seu esperit.

Manuel Sanchis Guarner

«L’important és influir d’alguna manera en un àmbit de lectors. Per influir no entenc ‘adoctrinar’, més aviat incitar a la reflexió». La citació és de Joan Fuster, en una de les seues reflexions sobre el paper de l’escriptor, i l’he recordat llegint aquest llibre d’articles de Vicent Soler. Evidentment, tota opinió (això és, tot «desig d’influir») divulga alguna doctrina. Com deia Bossuet, tota opinió és bel·ligerant. Però al meu parer tot depèn de la forma, de l’actitud, de la manera d’exposar aquesta opinió. Joan Fuster és un racionalista, un escriptor que busca convèncer el lector amb fets, un seguidor dels plantejaments il·lustrats. El mateix podríem dir de Vicent Soler: la doctrina que ens exposa és la dels fets, i aquests han estat tractats per la seua ment analítica, i ens ho explica, clar i net. Sense embulls, sense estridències, sense manipulacions. I el que espera de tot això és que els lectors obtinguen les seues pròpies conclusions.

Per tant, cadascun d’aquests articles són «incitacions a la reflexió». L’autor és catedràtic d’Economia de la Universitat de València, a més d’una persona molt destacada en l’àmbit de la política valenciana. Aquests articles recullen dues de les seues motivacions personals més imperioses: el desig de divulgar el seu pensament socioeconòmic i, alhora, l’esperança que aquest servesca per a fer progressar el seu país. En quasi tots els articles s’hi mesclen aquestes dues pulsions, aquestes dues grans forces, que arrosseguen d’alguna manera tota la resta: el país i l’economia. O encara més, la política per a fer una economia solvent i construir un país amb possibilitats de progrés.

Aquest és el gran mèrit d’aquest llibre, i la valuosa tasca de l’autor, que pren un especial relleu amb aquest recull. Feia temps que coneixia els seus escrits (al principi a Las Provincias, després a El País, i ara al Levante-EMV), però una vegada recollits prenen una nova dimensió, en quedar ben palès el seu esforç, la seua tenacitat, tota aquesta perseverança. Quina constància en la defensa d’una manera de pensar, d’una forma de concebre el país, d’una fidelitat a una ideologia i a un ideari econòmic! I quin compromís més honest amb el seu poble, intentant il·lustrar-lo, intentant convèncer-lo, mostrant-li sempre el millor camí per arribar a bon port!

Hi ha un idealisme que resulta encoratjador. Vicent Soler no cau en l’escepticisme, ni en actituds cíniques, o pusillànimes, tan freqüents en aquests temps. Ans al contrari, la unidireccionalitat dels escrits és constant, i cada article és un text de batalla. N’hi ha poques concessions a la lírica, a l’evocació somniosa, a l’abstracció, al xim-xim. Els seus articles són quasi tots de denúncia, d’advertiment, de trinxera: no deixa escapar res, a cada malversació, a cada despropòsit, Soler respon, ataca, trau les dades, desvela impostures i enganys. Ell mateix reconeix que no li agraden les «floritures», i el seu lèxic és funcional, àgil, directe, imprimint al text un ritme ràpid, impetuós, valent. Interpel·la amb freqüència el lector, es posa en el seu lloc («jutgen vostès mateixos», «Què creu, benvolgut lector, que va passar aleshores?»), el capta amb preguntes inesperades («Vostè sap que com més estudie i més es prepare el seu fill [o filla] més probabilitats hi ha que haja d’emigrar?»). Tampoc cau en llargues disquisicions, en citacions tedioses, en informes plumbis, tan habituals entre els seus companys del món acadèmic; la seua ploma té aquesta versatilitat per a saber distingir el que necessita cada mitjà de comunicació, i els seus articles són d’una gran efectivitat. Com ell diu, més clar aigua.

En alguna ocasió, Vicent Soler assenyala que el govern del pp l’ha censurat, o que ha impedit que participe en algun acte o en algun cicle de conferències. No és d’estranyar: aquest no és un país que accepte fàcilment les crítiques, i menys quan aquestes vénen tan carregades de dades i informacions compromeses. Fa temps que el govern del pp ha renunciat a una entesa amb el món intel·lectual valencià (quins són els seus intel·lectuals valencians de referència?), fins a l’extrem de viure completament al marge de l’activitat cultural del seu país. D’una manera tan sorprenent com patològica, al País Valencià hi ha, grosso modo, dues cultures: la institucional (desacreditada i sense cap pes efectiu en els processos regeneradors del pensament valencià) i la universitària (que es manté crítica amb el poder, i que malda per introduir-se en els canals efectius de la recerca, malgrat la manca d’ajuda per part del govern valencià). Vicent Soler, com a catedràtic d’Economia de la Universitat de València, pertany lògicament a aquest segon grup, i no es cansa de denunciar el sectarisme del govern valencià, l’amiguisme, la corrupció que campa per les seues files. En aquest sentit, els seus atacs als presidents conservadors de la Generalitat són constants: el nom d’Eduardo Zaplana hi apareix setanta vegades i el de Francisco Camps en quaranta ocasions. Els epítets que els dirigeix són contundents, àcids, quan no sarcàstics: especialment a Eduardo Zaplana, pel qual manifesta una tírria que arriba en alguna ocasió a l’atac ad hominem («el nostre president de la Generalitat, malgrat tots els esforços mediàtics per negar-ho, s’inscriu, efectivament, en la línia més poc evolucionada del reformisme franquista, a pesar de la pinta que fa d’inofensiu dependent de la quarta planta d’El Corte Inglés»).

Evidentment, Vicent Soler escriu des d’un parti pris. No debades fou conseller amb el govern socialista de Joan Lerma. L’expresident valencià tan sols hi apareix citat en tres ocasions, i sempre per a bé, des de la moderació i el respecte institucional, la qual cosa produeix una marcada dicotomia en el tractament d’uns i altres: «En tretze anys de govern Lerma –escriu Soler– tan sols hi hagué un cas de presumpta corrupció que va arribar als tribunals i l’implicat és avui membre del govern de Zaplana» (i també de Camps, caldria afegir). Es podria qüestionar aquesta unidireccionalitat en el moment de disparar els seus dards, fins i tot aquesta obsessió per fustigar els seus adversaris polítics. I és cert que potser trobem a faltar una mica d’autocrítica en aquests escrits, o que aquesta, quan hi és, resulta massa condescendent («cal escometre la titànica tasca de construir un partit il·lusionant» diu sense indicar com, i si això és possible amb els polítics actuals). Però això invalida el que està dient? Això resta versemblança a les seues denúncies? És clar que no. Vicent Soler escriu del que vol, i em sembla que està en el seu dret. I, a més a més, això que escriu resulta, malgrat el temps passat des que es va publicar, sorprenentment actual.

Cal dir que quasi tots aquests articles pertanyen a moments anteriors al descobriment del cas Gürtel. D’alguna manera, hi descobrim els precedents, els tics, el pamipipa, els vicis que ens varen dur a aquest daltabaix per a la nostra democràcia que ha resultat ser la descoberta de les corrupteles gürtelianes. Les denúncies, els apòstrofes, les indicacions solerianes («quan la dreta practica el nepotisme i l’endogàmia no va en broma»), resulten fins i tot poca cosa al costat del que ara sabem: la profunda corrupció dels representants conservadors valencians, i la ignominiosa forma de mantindre’s en el poder, malgrat tants i tants indicis delictius. Els epítets que dedica Vicent Soler es queden curts des de la perspectiva actual, fins i tot diríem que en aquests escrits sura sempre, en el seu si més profund, un respecte cap als nostres representants, elegits per sufragi universal. Malgrat que es diguen Zaplana o Camps.

Aquest tarannà democràtic, aquest acceptar la decisió dels seus conciutadans, també resulta exemplar. Vicent Soler s’esforça per convèncer els seus lectors, lluita per dur al seu camp els seus oients, els ofereix dades, al·licients, idees a dojo. Si finalment no ho aconsegueix respecta profundament la decisió de les urnes, i analitza com s’hauria de millorar el discurs, en què ha fallat la seua retòrica, quins punts febles mostren els seus arguments.

Això també es percep en la defensa que constantment fa de la llengua dels valencians. Nascut a Rocafort, el valencià és la seua llengua materna, i s’esforça per conrear-la i dignificarla. La influència de Manuel Sanchis Guarner, de Joan Fuster, de Vicent Ventura, i especialment del rector del seu poble, mossèn Sorribes, batega en aquests escrits. També l’actitud federalista d’Alfons Cucó i d’Ernest Lluch, que són en molts sentits els seus ideòlegs de referència («Sóc dels que pensen que l’única eixida lògica cap avant en l’Estat de les autonomies és aprofundir en un sistema federal»). Sanchis Guarner va escriure, en el pròleg del llibre de Joan Senent, En defensa del regionalisme, unes idees amb les quals Soler s’identifica plenament: «No tots els valencians contemplen amb indolència com el seu poble es despersonalitza, com València es desvalencianitza. No és tothom apàtic i despreocupat. La terra té també bons fills que escolten la seua veu, que estudien amorosament les seues essències i els seus problemes, que cultiven la seua idiosincràsia i es mantenen fidels al seu esperit. De fet el patriotisme no és res més que fidelitat al llegat cultural rebut dels nostres avantpassats, una herència espiritual que no pocs valencians consideren irrenunciable».

«La terra també té bons fills que escolten la seua veu» escriu Sanchis Guarner, i sens dubte entre ells hi és Vicent Soler. «Quina actitud és més lamentable –es pregunta en un dels articles–, el castellanisme desvalencianitzador d’origen murcià d’Eduardo Zaplana o el de la valenciana per naixença i llinatge Rita Barberá?». Què és més trist: un president d’origen murcià que no li importa gota la cultura autòctona del país que presideix o una alcaldessa que renega dels seus orígens? «No és potser l’únic cas en el món d’un president que no parla la llengua pròpia del país del qual és president?», insisteix en un altre article. En efecte, és difícil entendre-ho. Soler proposa reflexionar sobre aquesta anomalia, com també fins i tot sobre la necessitat de reescriure la lletra de l’Himne, amb un text més modern, més conforme als temps actuals: «L’Himne s’hauria d’escurçar i, alhora, incloure alguns acords de la Muixeranga i uns xicotets retocs a la lletra. Per exemple, canviant el Per a ofrenar noves glòries a Espanya per Sota els plecs de la Senyera o el pas a la regió que avança en marxa triomfal per pas a un poble que avança en marxa constant». En definitiva, busca trobar un punt de concòrdia, un terreny neutral, on es troben còmodes tots els valencians (tot i què això d’hibridar l’Himne amb la Muixeranga pot produir calfreds a tots). Fins i tot proposa que com més valencians ens sentim més europeus serem: «Cal retrobar-se en la nostra valencianitat per a poder practicar raonablement la nostra europeïtat. Cal, per exemple, que la nostra alcaldessa vaja a classes de valencià. . . ».

Siga com siga, rere aquest tarannà valencianista hi ha també una percepció economicista. Vicent Soler està convençut que cultura i economia van plegades, i que com més fort siga un poble culturalment més pròsper resultarà. El valencià és un aglutinador de la nostra idiosincràsia, un element d’unió de les nostres comarques, el que ens uneix en tants aspectes com a poble. Com més es parle i es conree, més units estarem, i més fàcilment aconseguirem superar els grans reptes. Tindrem una societat més pròspera, un país més ric, una democràcia més saludable: deixarem de ser «un país invisible»: «. . . [hi ha] gent que prefereix una Espanya a la manera de Castella –una espècie de Gran Castella, una Castella que arribe al mar– i que, per tant, volen que els fets diferencials –els valencians, també, òbviament– vagen desapareixent». Soler advoca per un país completament bilingüe, on no es discrimine per raons de llengua, i on el valencià siga d’ús preferent en les institucions. I afegeix en un rampell d’optimisme: «Estic convençut, a més a més, que molts valencians de les comarques castellanoparlants també ho desitgen, senzillament perquè se senten valencians i volen el millor futur per al seu poble, el futur que combina prosperitat i cohesió, universalitat i identitat. Sumant i no dividint».

Una de les característiques d’aquest columnista és la prudència amb què, malgrat tot, tracta la qüestió de la identitat valenciana, especialment quan ha d’anomenar el nom de la llengua. Aquesta cautela el condueix fins a l’extrem de dir que a Catalunya parlen «valencià». D’aquesta manera, en l’article «L’afer tv3 com a símptoma» fa aquesta observació que és, si més no, una manera curiosa d’encarar el problema: «. . . disposar d’aquest canal [tv3] ha permès també comprovar que un canal autonòmic no està condemnat a la programació de teleporqueria ni a la informació sectària. Que es pot entretenir sense caure en la grolleria, que es pot debatre qualsevol cosa sense buscar obsessivament culpables i traïdors [. . . ], que es pot utilitzar el valencià (en tv3 solen utilitzar la varietat dialectal oriental de la nostra llengua compartida, que pot resultar xocant en un principi). » Resulta cridanera aquesta manera de passar d’esquitllentes per sobre del mot tabú («català») per a no ferir susceptibilitats, ni posar-ho fàcil als seus detractors. Vicent Soler és un valencianista de pedrapicada que evita les posicions més extremes del catalanisme, que parla sempre de «valencià» com la llengua del nostre poble, i que defuig un posicionament excessivament fusterià, això és, de Països Catalans. Aquesta actitud el condueix fins i tot a titular un article d’una manera una mica equívoca: «Entre Zaplana i Eliseu caben més valencians», i a titllar l’editor de 3i4 de «nacionalista pancatalanista tradicional». Arribats a aquest punt caldria preguntar-se si totes aquestes cauteles, totes aquestes prudències infinites, tot aquest sumar per a no dividir, tot aquest actuar amb «seny» en la qüestió identitària (i que ha significat tantes renúncies per part del pspv, com ara la bandera o el nom de País Valencià per a denominar el nostre territori, produint-se aquesta anomalia amb les sigles del partit), ha permès avançar d’alguna manera en aquest conflicte, o si en canvi ha estat fins i tot contraproduent. Potser una mica més de valentia, o per forçar les coses, de «pancatalanisme tradicional», hauria permès avançar més en la nostra identitat. Evidentment, ningú no té la resposta, però la ràpida castellanització del pspv no sembla que done en excés la raó al professor Soler. Massa sovint fa l’efecte que entre Eliseu i Zaplana (o Camps) no caben gaire valencians.

Tot i això, com hem dit, Vicent Soler admira l’obra de Joan Fuster («mai no podrem perdre de vista la contribució definitiva que va suposar la publicació, l’any 1962, del llibre de Joan Fuster Nosaltres els valencians» escrivia l’any 1974). Tanmateix, de la lectura dels articles es desprenen algunes reticències sobre l’ideari polític del pensador de Sueca. És potser en aquest punt on es mostra més contradictori, unes contradiccions potser comprensibles, i més en un polític que percep l’hostilitat amb què es reben en la nostra societat els plantejaments fusterians. En l’article «Entre Zaplana i Eliseu caben més valencians» assenyala que Eliseu Climent (és a dir, el fusterianisme polític) «no ha fet cap esforç per prendre nota dels sentiments majoritaris dels valencians, després de més de vint anys de consultes electorals: el seu imaginari nacional dels Països Catalans el condueix a un gueto daurat, però a un gueto, en la societat valenciana». No obstant això, en un article posterior, de l’any 2005, assenyala de nou la importància en la modernització del país que va significar el llegat de Fuster: «El discurs de la modernitat impulsat des de Sueca per Joan Fuster ha estat combatut pels qui volien que el nostre País estiguera al marge de les transformacions que es derivaven». Aleshores, com conciliar el rebuig que suscita el discurs de la modernitat fusterià amb «el sentiment majoritari dels valencians»? Fins a quin punt cal transigir en «el discurs de la modernitat» per a poder abandonar aquell gueto daurat en el qual, segons Soler, viuen còmodament instal·lats els fusterians?

En fi, incitacions a la reflexió. Aquest és el mèrit d’aquest recull de textos, que tot i cobrir un espectre d’anys considerable, resulta en el fons d’una inesperada actualitat. El nostre país, la nostra política, la nostra llengua, la nostra universitat. . . Què és el que volem per als nostres fills? Quin model de país i de societat estem creant? Tant de bo l’exemple de Vicent Soler abundara més en la nostra premsa, tant de bo hi haguera més especialistes valencians d’altres àrees amb aquest compromís de comunicació amb el seu poble i, a més a més, amb una tan extraordinària eficàcia intel·lectual. És una altra conclusió, i una altra incitació, per a seguir raonant i, és clar, lluitant per la nostra terra.

MARTÍ DOMÍNGUEZ

Professor titular de Periodisme

de la Universitat de València

Introducció

No hi ha cosa més efímera que allò que s’escriu a un diari. A l’endemà, tot és obsolet. Fins i tot, els articles d’opinió, que podrien perviure pel seu interès intrínsec, també cauen víctimes del diari del dia següent. Per això, els que practiquem aquest costum de compartir idees mitjançant les columnes periodístiques ens alegra oir dels lectors, de tant en tant, que seria bo de recopilar-les i de publicar-les com a llibre.

Doncs bé, això és el que té el lector a les mans: una selecció de textos de premsa (bandejant, entre altres, els dedicats a la memòria d’«homenots» i «donotes») escrits per un servidor en els darrers anys. És a dir, són escrits d’una època de maduresa vital. I això es nota. Ja ho crec que es nota. Segur que es vestien d’unes altres formes literàries —i no només literàries— en etapes anteriors de la meua vida. Segur, perquè fa molts anys que escric a la premsa.

La selecció dels articles respon a la voluntat d’incitar a la reflexió en alguns dels temes que ens afecten. N’han quedat fora d’altres que, potser, també tenia sentit d’incloure’ls, però el llibre tenia una limitació òbvia al respecte. Els que, finalment, s’hi han inclòs, han estat organitzats en apartats temàtics, tot i que el caràcter transversal de molts dels articles els possibilitaria de formar part de més d’un apartat.

Això dit, afegiré de seguida que, en llegir junts els articles, en preparar el llibre, me n’he adonat que hi ha una preocupació subjacent en tots ells. En realitat, una triple preocupació ben transparent: que guanyem tots plegats en llibertat i igualtat, que els valencians no desapareguem com a poble i que puguem deixar un món millor als nostres fills.

Em fa gràcia palesar que aquestes preocupacions —no vull dir «obsessions», però algú ho pot pensar— es concreten en reiteracions d’idees i de reflexions que no m’ho semblaven quan enviava els articles un a un als diaris. M’agradaria, però, que el lector posara atenció en la data de publicació i el mitjà en què es feia perquè això podria ajudar-lo a entendre les intencions que duia un servidor entre línies quan els escrivia.

He dit que feia temps que escrivia a la premsa. Fent un esforç de memòria, crec que d’això deu fer ja quaranta anys. Filant prim, potser els primer textos es covaren al semisoterrani de l’autoescola Senent, al carrer Colom de València, que feia de redacció de la revista Gorg, cap a la primeria dels setanta, quan encara no havia acabat la carrera. Hi anava en comandeta amb Amadeu Fabregat i Rafa Ventura. Abans, Josep Maria Soriano Bessó m’havia cridat esporàdicament per alguna col·laboració al setmanari Valencia-Fruits.

De tota manera, el fet més transcendental en això d’escriure a la premsa s’esdevé la tardor de 1972 quan una periodista que havia acabat la carrera a Madrid, de nom Maria Consuelo Reyna, ens cridà a tres joves economistes (Aurelio Martínez, Josep Maria del Rivero i jo mateix) perquè l’ajudàrem a renovar el diari Las Provincias. Filla de l’amo, volia fer el canvi sense estridències. Crearíem una secció setmanal, «Pulso económico», i atrauríem a més gent de la Universitat a col·laborar-hi.

Pensat i fet. Ens trobàrem així enmig de la famosa «primavera de Las Provincias», que tan bon paper va fer en el tardofranquisme i l’inici de la transició. Érem conscients del que fèiem, perquè hi esmerçàrem moltes energies i subtileses, però, potser, no tant de la seua transcendència.

Recorde moments ben interessants durant aquesta llarga primavera. Per a mostra un botó: quan un servidor intentava, per exemple, que el concepte Estatut d’Autonomia, allà cap al 1975, quedara negre sobre blanc a les pàgines del diari. Fou interessant comprovar que Maria Consuelo no es tancava ni de bon tros a la proposta però demanava que calia trobar una «excusa» adequada i que el concepte havia d’aparèixer en minúscula. Dit i fet. L’excusa la vaig trobar en una reunió d’economistes i geògrafs, la primera Reunió d’Estudis Regionals espanyols que es feia a Canàries, on se’n va parlar en alguna de les sessions. Naturalment, aparegué en minúscula perquè entrava en el preu.

El gir copernicà que el diari va fer el 1977 —del qual encara queden moltes explicacions pendents— ens obligà a molts a deixar de col·laborar-hi. Alguns dels articulistes que abandonaren el diari van trobar aixopluc en les publicacions alternatives, com Dos y dos (i Quatre, el seu suplement en valencià) o Valencia Semanal i, més tard, en els diaris El Diario de Valencia i Noticias al dia.

En el meu cas, la coincidència amb uns moments d’acceleració del temps polític (primeres eleccions democràtiques i participació en la premsa de partit, del pspv, El Poble Valencià) i de l’acadèmic (acabament de la tesi doctoral) m’impediren de seguir el mateix ritme de col·laboracions a la premsa. L’estada acadèmica a Londres el 1983 i el meu llarg periple posterior amb responsabilitats institucionals i més obligacions acadèmiques van reduir encara més —que no anul·lar, tot siga dit de pas— aquesta mena de col·laboracions.

El 1996, quan deixe l’últim càrrec institucional i torne plenament a la meua tasca professional, recupere les ganes i les possibilitats d’escriure amb més assiduïtat i seran El País i Levante-EMV els llocs on em trobe més còmode escrivint. Això no treu que tinga col·laboracions esparses en mitjans ben diversos. Des d’Inversval a El Temps, passant per Saó o El Boletín de la Empresa. Sense oblidar-me dels debats a la ràdio, cope-cv (amb el seu director defenestrat, Joan Soler) i 97. 7, i a la televisió, Canal 7 i Canal 8 (gràcies, Eduardo Alcalde) i Infotelevisió (amb el seu director sense defalliment, Juli Esteve). O a LevanteTV, darrerament.

Tornant al llibre, he de reconèixer que el material de què està composat, els articles que comprèn, són, en bona part, producte de les meues circumstàncies, com passa sempre.

En primer lloc, producte de les experiències personals compartides amb la família de Rocafort (amb el pare i el meu germà Paco, especialment: la mare morí sent jo un xiquet) i de Banyoles. També, lògicament, d’allò compartit amb els amics i les amigues i els companys i les companyes d’abans i de sempre, dels entorns familiars, de l’Escola Pia del carrer de Carnissers, de l’Equip Destral de Pizarro 14 (Ximo Mafé, VoroVerger, Juan Toboso, Ferran Verger, Juanjo Pérez Tortajada, Manolo López Estornell. . . ) o de les trobades a San Patricio i al café de la Seu o al Lisboa. Però també, per descomptat, de les experiències viscudes amb Hortènsia Moriones, Amadeu Fabregat, Rafael Juan, Adolf Sanmartí, Josepa Cucó, José Cuñat, Ana Romero, Rosa Serrano, Lourdes Bellver, Tere Villó, Joan Francesc Mira, Ferran Torrent, Francesc Hernández i tants altres, com, per exemple, els pares, mares i mestres de l’Escola Gavina.

En segon lloc, de les discussions enriquidores amb Maria Consuelo Reyna o amb Eliseu Climent —junts i per separat—, però també amb Manolo Girona, Josep Lluís Bausset, Ramon Lapiedra, Raimon, Francesc de Paula Burguera, Josep Guia, Salvador Salcedo, Xavier Marí, Joan Josep Pérez Benlloch, Segundo Bru, Joaquín Azagra, Joan Romero, Pedro Ruiz, Emèrit Bono, Manuel Sànchez Ayuso, Ernest Reig, José Antonio Martínez, Josep Sorribes, Andrés García Reche, Alfons Llorenç, Xavier Ribera, Manolo Alcaraz, Antoni Ley-da, Martín Sevilla, Pere Miquel Campos, Jaume Avellà, Josep Vicent Boira, Hèctor Villalba, Pere Mayor, Paco Signes, Isabel Morant, Manolo Peris (a qui, per cert, dec el títol d’aquest llibre), Joserra García Fuster, Albert Taberner, Alejandro Mañes, José Maria Tomàs i Tió i un llarg etcètera.

En aquest sentit, és just valorar la immensa sort que he tingut en la vida d’haver pogut pensar i fer País junt amb la gent entusiasta i generosa en l’antic pspv i en el posterior recorregut dins del socialisme valencià unificat. Sense oblidar-me dels que, des d’altres posicions ideològiques, han pogut i volgut compartir amb mi les il·lusions de canvi social i nacional que desitge des de ben jovenet.

Incloc en aquest capítol també Lola Ausina i la candidatura renovadora i oxigenadora a la Junta Directiva de l’Ateneu Mercantil de València, tot i que no vam guanyar;la gent de la revista Nexe i l’incombustible Elies Seguí; de la Fundació Ernest Lluch (Salvador Almenar, Elvira Garcia, Vicent Llombart, Jorge Olcina, Salvador Salort, Antonio Escudero, Clementina Ródenas, Ferran Montesa, Daniel Gozalbo, Amàlia Nàcher, Ernest Nabàs i Ferriol Sòria, particularment); de la Càtedra Alfons Cucó —i el Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València i la seua ànima, Joan de l’Alcàzar;i tants i tantes altres. Segur que me n’he deixat un bon grapat, perdó: són molts anys de rodar pel món.

I això, en la clandestinitat i en la democràcia, en les institucions i fora d’elles, en el Consell del País Valencià, la Diputació de València, la Conselleria d’Administració Pública amb el President Joan Lerma, les Corts Valencianes o l’Ajuntament de València. És a dir, en tots els espais col·lectius i de responsabilitat pública on he anant madurant com a ciutadà.

Com a economista i professor d’economia aplicada, he d’esmentar els meus col·legues espanyols i italians amb els quals he fet camí professional i dels que he après la poca economia que sé i amb els què —almenys, amb un bon grapat d’ells— hem acabat aplegant-nos en l’European Regional Science Association, i en les seues seccions italiana, espanyola i valenciana, o en la Asociación Libre de Economía.

Vull tindre, però, un especial record dels meus mestres, Ernest Lluch i José Luís García Delgado. També de professors com Jordi Nadal, Josep Fontana o José Luis Sampedro que m’han deixat una bona petjada intel·lectual. Com també ho han fet tants estudiants amb els quals he compartit l’aula i activitats para-acadèmiques. I tanta gent que m’han enriquit amb la seua curiositat insaciable en les innombrables xarrades i col·loquis que he tingut la possibilitat de fer al llarg i a l’ample del país.

Amb ells i amb els meus col·legues hem debatut de molts temes. Però, especialment, del caràcter de ciència social que té l’economia. De fet, com a professor d’economia però també com a socialdemòcrata i valencianista convençut, confesse que no m’agrada gens aquells que no expliciten la seua ideologia quan analitzen la realitat econòmica. Una actitud especialment present en els que participen del pensament hegemònic actual que tracta fins i tot d’esdevenir pensament únic. En el meu entorn, aquest pensament pren un tarannà proper al neoliberalisme i al neocentralisme espanyol.

Per exemple, quan emfasitzen la reforma laboral —que cal fer-la, per suposat— i no la millora de la productivitat com a palanca per eixir de la crisi. O quan menystenen que les nostres caixes d’estalvi hagen perdut la capacitat de decisió estratègica per unes SIP que la traslladen a Madrid. Perquè no sé si dirien el mateix si el trasllat s’haguera fet a Lisboa, a París o, fins i tot, a Barcelona.

Last but no least, amb els companys i companyes de la Facultat d’Economia de València, amb els/les de la taula del dinar a la cafeteria (des de l’època de Facultat a Blasco Ibáñez, amb Carme Alborch o Dulce Contreras com a referents, fins a l’actualitat amb José Honrubia, Victor Fuentes, Josep Maria Jordan, Isidre Antuñano, Paz Jordán, Lola Forés o Maria Labarta, entre d’altres); del meu Departament d’Estructura Econòmica, els joves i els no tan joves i del seu actual director, Cecilio Tamarit; i de tota la Universitat de València.

No seria just si no destacava ara i ací els companys i companyes que m’acompanyaren en la candidatura al Rectorat de març de 2010, que tan bon sabor de boca ens ha deixat malgrat perdre. Isabel Burdiel, Enrique Alborch, Amparo Oliver, Manuel Vàzquez, Lola Bargues, Enrique Sanchis, Maria José Reyes, Juan Luís Gandia, Josepa Cucó, Francesc Hernández, Ángeles Cuenca, gràcies! Elles i ells, i tots els Domingo García, Vicent Hernández, María José Vañó, Joan Hornos i Vicent Almenar que ens ajudaren a fer arribar el nostre missatge a PDI, PAS i estudiants, moltes gràcies!

Tractàvem de donar un nou impuls a la nostra universitat en l’àmbit de la recerca, la docència, la transferència de coneixement i de la gestió. A fer-la també un far d’il·lustració, tolerància i de valencianitat, com repetírem tantes vegades. Perquè estàvem convençuts que, parafrasejant Ernest Lluch, «fer una bona universitat és una bona manera de fer País».

En tot cas, si aquest llibre ha arribat a rams de beneir, es deu a la invitació que em féu de publicar-lo, fa ja molt de temps, Antoni Furió, molt abans de trobar-nos com a candidats rivals en les eleccions a Rector. Cal dir que Furió ha estat el director de Publicacions de la Universitat de València (PUV) que ha aconseguit posar aquesta editorial entre les de més prestigi dins el món universitari espanyol i llatinoamericà. A ell i a l’equip de PUV —particularment, a Gustau Muñoz que li ha posat ganes i intel·ligència— la meua més sincera mostra d’agraïment. També al Servei de Política Lingüística de la Universitat de València pel seu ajut desinteressat.

Això dit, les meues darreres lletres d’agraïment han de ser necessàriament per al prologuista, Martí Domínguez, que no va dubtar a acceptar l’encàrrec i que, a més, ho ha fet —com es pot veure— amb tota la llibertat i sinceritat del món, que inclou evidentment sucoses crítiques, cosa que agraesc de tot cor.

En suma, L’ofici de raonar, de tantes connotacions pavesianes, tracta d’allò que tan bé s’adiu amb la meua doble condició de professor d’universitat i de ciutadà amb vocació pública: raonar, enraonar. Fer-me entendre des de la conversa pacífica i argumentativa per tal de canviar un entorn social que m’estime, però que m’agradaria millor

Vicent Soler

València i Rocafort (l’Horta), desembre de 2010.

Temes de País

La nació dels valencians

Fa trenta-cinc anys, Joan Fuster escrivia Nosaltres els valencians, llibre que, en paraules d’Ernest Lluch, separa la historia de la prehistòria en el camp de la reflexió teòrica sobre el país dels valencians. Des d’aleshores, les reflexions fusterianes empeltaren l’acció cívica però també el treball científic d’una part significativa de la societat. Ara, Joan Francesc Mira acaba de publicar Sobre la nació dels valencians, llibre que aspira a tancar un primer període de reflexions al voltant de les aportacions fusterianes.

El moment no pot ser més oportú. Amb la dreta avalenciana en el poder, els fusterians estaven obligats a reflexionar sobre la tasca feta i la feina per fer. Reflexió teòrica però també tàctica i estratègica, perquè malgrat els immensos esforços esmerçats, la sensibilització nacional —com s’ha comprovat reiteradament a les urnes— no ha arribat ni de lluny a la majoria dels quatre milions de conciutadans. Més encara: els sectors més contraris a la represa nacional, han tingut bastant èxit a demonitzar el fusterianisme davant amplies capes de la societat valenciana.

Un present, doncs, farcit d’interrogants, i de temes, alguns ni tan sols albirats el 1962, que demanaven ser repensats. Mira no en defuig cap. Amb una sinceritat aclaparadora —i amb una erudició més aclaparadora encara— posa en revisió, fins i tot, alguns dels seus papers anteriors. Amb idees no necessàriament originals —sense anar més lluny, Alfons Cucó en el seu llibre País i Estat ja en va assenyalar algunes, però hi ha qui demana el copyright en data tan llunyana com les darreries dels seixanta—, Mira té la virtut d’arrodonir un cos d’interpretació bastant complet sobre la realitat nacional valenciana que singularitza aquest llibre de tot el que s’havia escrit fins ara.

Una idea central en el seu raonament sobre la nació dels valencians —ja recollida a nivell teòric en el seu anterior llibre Crítica de la nació pura— és que cal no confondre la nació política amb la nació cultural i lingüística. Raonament que servirà per a entendre moltes altres situacions al món. La comunitat de nacions castellanoparlants és l’exemple més pròxim, però potser el cas flamenc-holandès siga el més semblant pel que fa a les disquisicions nominalistes sobre la llengua.

Segons el nostre autor, l’antic Regne de Valencia —que va existir prop de cinc-cents anys— fou l’espai polític que va fer de motlle de la nacionalitat política valenciana. Ho va fer un poc a la manera de la nació anglosaxona dels Estats Units. És a dir, a la manera del melting pot, de la barreja d’originaris diferents, sobre un solatge lingüístic i cultural predominantment anglès allà i català ací, però fent del territori —americà allà i valencià ací— el referent principal de la nova identitat. La fortalesa i les debilitats de la nació política dels valencians estan vinculades, doncs, als avatars d’aquell Estat premodern del Regne de València. Debilitats agreujades perquè la transició cap a la societat actual es fa sense un marc institucional nacional propi (des de 1707 a 1982, des de la pèrdua dels Furs fins a la consecució de l’Estatut d’Autonomia) i sobre uns nivells de consciència diferencial sota mínims.

Aquestes són les dades fefaents sobre les quals Mira ens convida a reflexionar. Sens dubte, és un exercici de seny (de trellat, diem els valencians) que ens urgeix practicar. Una reflexió sobre el futur de la nació dels valencians que ara podem fer sense les urgències dels seixanta, sense l’ànsia de creure’ns en una situació terminal i, sobretot, amb el bagatge de molt de treball científic acumulat i de reiterades contrastacions socials fetes per les consultes electorals. Mira se n’ha fet càrrec i ha produït un llibre que fa goig. Potser, a més, el moment històric s’ho valia i l’herència fusteriana també.

Avui, 4/6/1997

El valencianisme polític

Abans de la guerra civil, les ciutats d’Alacant i València eren bàsicament valencianoparlants; avui —a pesar dels esforços realitzats—, la recuperació del valencià en aquestes ciutats sembla una tasca titànica. Els 40 anys de dictadura no han passat debades, perquè tot i que la castellanització dels segments socials dominants arranca pràcticament del desenllaç de les Germanies en el segle xvi, la generalització del procés és relativament recent, una mescla de repressió i menyspreu (del valencià) i escolarització obligatòria (en castellà). Per a desgràcia de la llengua, a les ciutats mitjanes el procés també ha contaminat les classes mitjanes: l’última enquesta del cis certifica la situació.

La salut del valencià com a llengua és d’una transcendència enorme per a la salut dels valencians com a país. Perquè el valencià ha tingut un paper decisiu en la caracterització del nostre poble al llarg de la seua dilatada història de quasi vuit segles com a poble, convé recordar-ho, de procedències heterogènies. Un poc com l’anglès en el melting pot dels Estats Units. Perdre la nostra llengua pròpia és perdre, per tant, un instrument bàsic de cohesió i d’identitat. Per això, el franquisme també ens va fer molt de mal en afeblir la nostra capacitat per a integrar els centenars de milers d’immigrants de la segona meitat d’aquest segle, que només van trobar, en el millor dels casos, tradicions locals, ben sovint adulterades, per a sentir-se acollits en la nova societat.

Però, no ens enganyem, el franquisme es va limitar a practicar amb una impunitat total i un zel ben desplegat les idees que el nacionalisme espanyol contemporani havia elaborat prèviament. Espanya, com a estat nació, es va definir en el segle passat com a uninacional d’arrel castellana: allò castellà (i les seues varietats regionals) caracteritza allò espanyol, i la resta són problemes que caldrà resoldre d’una manera o d’una altra. Tot el segle XX espanyol esdevindrà, per tant, un conflicte de nacionalismes: del dominant i dels que se senten dominats.

El nacionalisme espanyol disposava d’apòstols eficaços en terres valencianes. Tant, que els qui discrepaven d’aquelles idees van haver de quedar-se en moltes cunetes de la història, com ens descriu admirablement el professor Alfons Cucó en el seu reeditat El valencianisme polític, 1874-1939. El llibre de Cucó ens permet comprendre de quina manera passem els valencians de «problema» a «solució», que renunciant a la nostra pròpia identitat nacional esdevenim finalment un cas «regional exemplar», com Extremadura o Múrcia. Així és com un jove Calvo Sotelo, en l’arrancada de la dictadura primoriverista, ens pren com a coartada per al «regionalisme» del règim enfront del catalanisme i el basquisme polítics. El primer vers de l’«Himne de l’Exposició», que aquesta primera dictadura va oficialitzar com a himne regional, era el paradigma del que es tractava.

La lectura d’aquest clàssic de la historiografia valenciana es fa imprescindible per entendre, a més, l’actual ressorgiment del nacionalisme espanyol i dels seus possibles adlàters valencians. Sembla mentida, però tot estava escrit abans del 39. Tots els llocs comuns que s’utilitzen ara mateix en la controvèrsia nacionalista espanyola i valenciana els trobarà el lector en el llibre de Cucó.

Potser, el marc de la Unió Europea, que permet superar dilemes sobiranistes obsolets, i la unitat institucional representada per la Generalitat, que permet l’exercici d’una bona dosi d’autogovern, donen unes possibilitats al present que no van tenir les generacions anteriors.

Arribar al postnacionalisme en el segle XXI, que molts desitgem, només serà possible si aquest marc de convivència que és Espanya enterra l’excloent matriu nacional castellana i es dota d’una consideració plurinacional tal com la història i la realitat l’han forjada. I que quede clar que els valencians hi tenim coses a dir per molt que pese a alguns dels fills del franquisme que ara ens governen. És a dir, que el valencianisme polític té més sentit que mai perquè ens hi va el nostre futur com a poble i la nostra contribució a l’aprofundiment de la democràcia i la convivència a Espanya.

El País, 27/3/1999