reading

PRÒLEG:
LA TERANYINA DE LA TARÀNTULA

Què és aquest llibre? Per què es titula així? De què tracta? «Podria ser qualsevol cosa, atès que el que conté no forma part de cap gènere perquè és una barreja de tots» seria una bona resposta per al primer interrogant i serviria per explicar la seva combinació de prosa poètica, versos solts que tenen molt a veure amb l’escriptura automàtica de Paul Éluard, André Breton o Artaud i relats que, en realitat, són poètics i alhora deixen de ser-ho, que s’hi acosten però no hi entren, que caminen fins al final del trampolí però no salten. Som davant d’una explosió verbal. Taràntula és pur art abstracte, una mena de creació que obliga a qui s’hi posi al davant a afegir-li un sentit, perquè no li treuran les castanyes del foc.

La segona pregunta tampoc no és fàcil de contestar, tot i que és possible que no s’equivoquin aquells que creuen que l’elecció de Dylan té alguna cosa a veure amb Nietzsche i Així parlà Zaratustra, que als anys seixanta estava molt de moda i que conté un capítol que es titula, precisament, «Sobre les taràntules», i diu coses com ara: «Mira, aquesta és la caverna de les taràntules i heus aquí la seva teranyina; apropa-t’hi i toca-la perquè tremoli. La venjança s’assenta a la seva ànima: allà on mossega s’hi forma una crosta negra. El seu verí provoca vertígens a la consciència!». Això podria haver-ho escrit Dylan; en canvi, a Nietzsche no li faria res ser l’autor de la frase «no hi ha ningú que substitueixi la mort», que molts anys després Elias Canetti reinventaria en un dels seus aforismes.

Quant a la tercera pregunta, d’argument no en té: els personatges de Taràntula vénen i van, i l’obra tracta d’allò que sorgeix, de cap tema en concret i alhora sobre qualsevol, tal com correspon a l’escriptura irracionalista que posava en pràctica Bob Dylan en aquells temps en els quals, per recomanació del seu amic Allen Ginsberg —que va morir convençut que la cançó «Just Like a Woman», composta en aquells temps, estava dedicada per a ell, i això ho sé de primera mà perquè li ho vaig preguntar el 1993 a Madrid, mentre em dedicava The Fall of America en el còctel que li van oferir després del seu inoblidable recital d’aquell any al Círculo de Bellas Artes de Madrid— llegia Els cants de Maldoror, d’Isidore Ducasse, comte de Lautréamont, on es parla d’allò que és «bell com la trobada fortuïta d’una màquina de cosir i un paraigua damunt d’una taula de dissecció»; Una temporada a l’infern, d’Arthur Rimbaud, el qual li deuria causar una gran impressió si va posar el seu nom a la seva nova guitarra elèctrica; un Jack Kerouac més eteri però al mateix temps més hipnòtic, que ja no era el d’A la carretera o Els pirats del Dharma, sinó el de The Subterraneans, Big Sur i Mexico City Blues, i per descomptat, els poemes del propi Ginsberg, que aleshores ja havia publicat les seves obres mestres Udol i Kaddish, l’ombra de les quals és evident en mil detalls de Taràntula.

«He vist un senyal a dins de tot», escriu Dylan, i potser això expliqui millor que cap altra cosa el caràcter d’aquesta obra, que és una radiografia de la seva ment feta en un moment d’ebullició quan la seva intel·ligència, la seva astúcia i la seva capacitat associativa estaven enceses gràcies a l’efecte de les drogues i a l’energia provocada pel caos que l’envoltava i que s’aprecia amb facilitat en moltes de les preses de la pel·lícula Don’t Look Back, en les quals apareix escrivint aquest llibre, intentant-se aïllar mentre tecleja la seva màquina d’escriure en habitacions d’hotel plenes de persones que parlen, canten, es barallen, donen ordres tot cridant, beuen i fumen, pengen i despengen telèfons, obren i tanquen la porta a amics i desconeguts... És l’època de les ulleres negres a la nit, els discos elèctrics i les lletres inoblidables i indesxifrables. L’època de Bringing It All Back Home, Highway 61 Revisited i Blonde on Blonde, la qual li va suposar arribar al cim de la seva trajectòria. Es nota que Taràntula es va formar com una perla negra al centre d’aquest remolí, ja que té molt a veure amb el que va anotar per a les contraportades d’aquests àlbums.

Es diu que Dylan va escriure Taràntula sense voler, que va ser un negoci que va tancar el seu representant, sense que ell ho sabés, per guanyar uns diners extres. No obstant això, la seva editorial recorda que ell mateix es va presentar un matí a les oficines i que semblava molt interessat en el projecte, que va donar algunes idees per al disseny de la portada i que va demanar que li lliuressin unes galerades en les quals pogués corregir algunes coses i afegir d’altres. La reunió va començar amb la desconfiança de no creure que aquell galimaties pogués vendre pocs exemplars i va acabar amb la decisió de donar-li suport i de fabricar diferents objectes publicitaris amb la fotografia de Bob Dylan i la paraula taràntula impresa. Però el seu famós accident de moto i la seva retirada de la circulació van aturar tots aquests projectes. Mentre es recuperava, el segell Macmillan, que era qui havia signat el contracte, no es va atrevir a imprimir-lo sense les modificacions anunciades, i per la terra inhòspita de la indecisió van córrer com la pólvora les versions pirates del llibre, i fins i tot es van donar a conèixer alguns fragments a la premsa. La llegenda va començar a créixer, encara que fos a l’ombra.

Als trenta-sis anys de la seva aparició, el més impenetrable dels treballs de Bob Dylan continua conservant el seu jeroglífic sense desxifrar, però com a recompensa torna als aparadors en un moment perfecte, just quan el geni acaba de ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, perquè és evident que Taràntula és més a prop de la literatura que no pas de la cançó. La seva dificultat és innegable, però és la mateixa que tenen les grans obres de la poesia hermètica, des de Louis Aragon fins a René Char, i des de Pau Celan fins a Octavio Paz. S’hi podrien retallar un parell de versos, si és que és això el que són, i fer-los servir com a mapa de ruta per moure’s pels seus enigmàtics fulls: «Si m’has / d’enviar res, envia’m una clau — jo ja / trobaré el pany on entri, encara que m’hi hagi / d’estar tota la resta de la meva vida». No pot explicar-se millor. D’una altra manera, tampoc.

BENJAMÍN PRADO

GUNS, THE FALCON’S M OUTHBOOK
& GASHCAT UNPUNISHED

aretha/ crystal jukebox queen of hymn & him diffused in drunk transfusion wound would heed sweet soundwave crippled & cry salute to oh great particular el dorado reel & ye battered personal god but she cannot she the leader of whom when ye follow, she cannot she has no back she cannot… beneath black flowery railroad fans & fig leaf shades & dogs of all nite joes, grow like arches & cures the harmonica battalions of bitter cowards, bones & bygones while what steadier louder the moans & arms of funeral landlord with one passionate kiss rehearse from dusk & climbing into the bushes with some favorite enemy ripping the postage stamps & crazy mailmen & waving all rank & familiar ambition than that itself, is needed to know that mother is not a lady… aretha with no goals, eternally single & one step soft of heaven/ let it be understood that she owns this melody along with her emotional diplomats & her earth & her musical secrets

the censor in a twelve wheel drive semi

stopping in for donuts & pinching the

waitress/ he likes his women raw & with

syrup/ he has his mind set on becoming

a famous soldier

manuscript nitemare of cut throat high & low & behold the prophesying blind allegiance to law fox, monthly cupid & the intoxicating ghosts of dogma… nay & may the boatmen in bathrobes be banished forever & anointed into the shelves of alive hell, the unimaginative sleep, repetition without change & fat sheriffs who watch for doom in the mattress… hallaluyah & bossman of the hobos cometh & ordaining the spiritual gypsy davy camp now being infiltrated by foreign dictator, the pink FBI & the interrogating unknown failures of peacetime as holy & silver & blessed with the texture of kaleidoscope & the sandal girl… to dream of dancing pillhead virgins & wandering apollo at the pipe organ/ unscientific ramblers & the pretty things lucky & lifting their lips & handing down looks & regards from the shoulders of adam & eve’s minstrel peekaboo… passing on the chance to bludgeon the tough spirits & the deed holders into fishlike buffoons & yanking ye erratic purpose… surrendering to persuasion, the crime against people, that be ranked alongside murder & while doctors, teachers, bankers & sewer cleaners fight for their rights, they must now be horribly generous… & into the march now where tab hunter leads with his thunderbird/ pearl bailey stomps him against a buick & where poverty, a perfection of neptune’s unused clients, plays hide & seek & escaping into the who goes there? & now’s not the time to act silly, so wear your big boots & jump on the garbage clowns, the hourly rate & the enema men & where junior senators & goblins rip off tops of question marks & their wives make pies & go now & throw some pies in the face & ride theblinds & into aretha’s religious thighs & movement find ye your nymph of no conscience & bombing out your young sensitive dignity just to see once & for all if there are holes & music in the universe & watch her tame the sea horse/ aretha, pegged by choir boys & other pearls of mamas as too gloomy a much of witchy & dont you know no happy songs

the lawyer leading a pig on a leash

stopping in for tea & eating the censor’s

donut by mistake/ he likes to lie about

his age & takes his paranoia seriously

the hospitable grave being advertised & given away in whims & journals the housewife sits on. finding herself financed, ruptured but never censored in & also never flushing herself/ she denies her corpse the courage to crawlclose his own door, the ability to die of bank robbery & now catches the heels of old stars making scary movies on her dirt & her face & not everybody can dig her now. she is private property… bazookas in the nest & weapons of ice & of weatherproof flinch & they twitter, make scars & kill babies among lady shame good looks & her constant foe, tom sawyer of the breakfast cereal causing all females paying no attention to this toilet massacre to be hereafter called LONZO & must walk the streets of life forever with lazy people having nothing to do but fight over women… everybody knows by now that wars are caused by money & greed & charity organizations/ the housewife is not here. she is running for congress

the senator dressed like an austrian

sheep. stopping in for coffee & insulting

the lawyer/ he is on a prune diet &

secretly wishes he was bing crosby

but would settle for being a close

relative of edgar bergen

passing the sugar to iron man of the bottles who arrives with the grin & a heatlamp & he’s pushing ‘who dunnit’ buttons this year & he is a love monger at first sight… you have seen him sprout up from a dumb hill bully into a bunch of backslap & he’s wise & he speaks to everyone as if they just answered the door/ he dont like people that say he comes from the monkeys but nevertheless he is dull & he is destroyingly boring… while Allah the cook scrapes hunger from his floor & pounding it into the floating dishes with roaring & the rest of the meatheads praising each other’s power & argue over acne & recite calendars & pointing to each other’s garments & liquid & disperse into segments & die crazy deaths & bellowing farce mortal farm vomit & why for Jesus Christ be Just another meathead? when all the tontos & heyboy lose their legs trying to frug while kemosabe & mr palladin spend their off hours remaining separate but equal & anyway why not wait for laughter to straighten the works out meantime & WO WEE smash & the rage of it all when former lover cowboy hanging upside down & Suzy Q. the angel putting new dime into this adoption machine as out squirts a symbol squawking & freezing & crashing into the bowels of some hideous soap box & it’s a rumble & iron man picking up his ‘who dunnit’ buttons & giving them away free & trying to make friends & even tho youre belonging to no political party, youre now prepared, prepared to remember something about something

the chief of police holding a bazooka

with his name engraved on it. coming in

drunk & putting the barrel into the face

of the lawyer’s pig. once a wife beater,

he became a professional boxer & received

a club foot/ he would literally like to

become an executioner. what he doesnt know

is that the lawyer’s pig has made friends

with the senator

gambler’s passion & his slave, the sparrow & he’s ranting from a box of black platform & mesmerizing this ball of daredevils to stay in the morning & dont bust from the factories/ everyone expecting to be born with whom they love & theyre not & theyve been let down, theyve been lied to & now the organizers must bring the oxen in & dragging leaflets & gangrene enthusiasm, ratfinks & suicide tanks from the pay phones to the housing developments & it usually starts to rain for a while… little boys cannot go out & play & new men in bulldozers come in every hour delivering groceries & care packages being sent from las vegas… & nephews of the coffee bean expert & other favorite sons graduating with a pompadour & cum laudepraise be & a wailing farewell to releasing the hermit & beautifully ugly & fingering eternity come down & save your lambs & butchers & strike the roses with its rightful patsy odor… & grampa scarecrow’s got the tiny little wren & see for yourself while saving him too/ look down oh great Romantic. you who can predict from every position, you who know that everybody’s not a Job or a Nero nor a J. C. Penney… look down & seize your gambler’s passion, make high wire experts into heroes, presidents into con men. turn the eventual… but the hermits being not talking & lower class or insane or in prison… & they dont work in the factories anyway

the good samaritan coming in with the

words ‘round & round we go’ tattooed on

his cheek/ he tells the senator to stop

insulting the lawyer/ he would like to

be an entertainer & brags that he is

one of the best strangers around, the

pig jumps on him & starts eating his

face

illiterate coins of two head wrestling with window washer who’s been reincarnated from a garden hoe & after once being pushed around happily & casually hitting a rock once in a while is now bitter hung up on finding some inferior. he bites into the window ledge & by singing ‘what’ll we do with the baby-o’ to thirsty peasant girls wanting a drink from his pail, he is thinking he is some kind of success but he’s getting his kicks telling one of the two headed coins that tom jefferson used to use him around the house when the bad stuff was growing… the lawrence welk people inside the window, theyre running the city planning division & they hibernate & feeding their summers by conversing with poor people’s shadows & other ambulance drivers, & they dont even notice this window washer while the families who tell of the boogey men & theyre precious & there’s pictures of them playing golf & getting blacker & they wear oil in the window washer’s union hall & these people consider themselves gourmets for not attending charlie starkweather’s funeral ye gads the champagne being appropriate pagan & the buffalo, tho the restaurant owners are vague about it, is fast disappearing into violence/ soon there will be but one side of the coin & mohammed wherever he comes from, cursing & window washers falling & then no one will have any money… broad save the clean, the minorities & liberace’s countryside.

the truck driver coming in with a carpet

sweeper under his eyes/ everybody says

‘hi joe’ & he says ‘joe the fellow that

owns this place. i’m just a scientist. i

aint got no name’ the truck driver hates

anybody that carries a tennis racket/ he

drinks all the senator’s coffee & proceeds

to put him in a headlock

first you snap your hair down & try to tie up the kicking voices on a table & then the sales department people with names like Gus & Peg & Judy the Wrench & Nadine with worms in her fruit & Bernice Bearface blowing her brains on Butch & theyre all enthused over locker rooms & vegetables & Muggs he goes to sleep on your neck talking shop & divorces & headline causes & if you cant say get off my neck, you just answer him & wink & wait for some morbid reply & the liberty bell ringing when you dont dare ask yourself how do you feel for God’s sake & what’s one more face? & the difference between a lifetime of goons & holes, company pigs & beggars & cancer critics learning yoga with raving petty gangsters in one act plays with V-eight engines all being tossed in the river & combined in a stolen mirror… compared to the big day when you discover lord byron shotting craps in the morgue with his pants off & he’s eating a picture of jean paul belmondo & he offers you a piece of green lightbulb & you realize that nobody’s told you about This & that life is not so simple after all… in fact that it’s no more than something to read & light cigarettes with… Lem the Clam tho, he really gives a damn if dale really does get nailed slamming down the scotch & then going outside with Maurice, who aint the Peoria Kid & dont look the same as they do in Des Moines, Iowa & good old debbie, she comes along & both her & dale, they start shacking up in the newspapers & jesus who can blame ‘em? & Amen & oh lordy, & how the parades dont need your money baby… it’s the confetti & one george washington & Nadine who comes running & says where’s Gus? & she’s salty about the bread he’s been making off her worms while dollars becoming pieces of paper… but people kill for paper & anyway you cant buy a thrill with a dollar as long as pricetags, the end of the means & only as big as your fist & they dangle from a pot of golden rainbow… which attacks & which covers the saddles of noseless poets & wonder blazing & somewhere over the rainbow & blinding my married lover into the ovation maniacs/ cremating innocent child into scrapheap for vicious controversy & screwball & who’s to tell charlie to stop & not come back for garbage men arent serious & they gonna get murdered tomorrow & next march 7th by the same kids & their fathers & their uncles & all the rest of these people that would make leadbelly a pet… they will always kill garbage men & wiping the smells but this rainbow, she goes off behind a pillar & sometimes a tornado destroys the drugstores & floods bring polio & leaving Gus & Peg twisted in the volleyball net & Butch hiding in madison square garden… Bearface dead from a flying piece of grass! I. Q. —somewhere in the sixties & twentieth century & so sing aretha… sing mainstream into orbit! sing the cowbells home! sing misty… sing for the barber & when youre found guilty of not owning a cavalry & not helping the dancer with laryngitis… misleading valentino’s pirates to the indians or perhaps not lending a hand to the deaf pacifist in his sailor jail… it then must be time for you to rest & learn new songs… forgiving nothing for you have done nothing & make love to the noble scrubwoman

what a drag it gets to be. writing

for this chosen few. writing for

anyone cpt you. you, daisy mae, who are

not even of the masses… funny thing,

tho, is that youre not even dead yet…

i will nail my words to this paper,

an fly them on to you. an forget about

them… thank you for the time.

youre kind.

love an kisses

your double

Silly Eyes (in airplane trouble)

ARMES DE FOC, EL LLIBREBOCA DEL FALCÓ
I GATXONA IMPUNE

Aretha / regina de juke-box cristal·lina del càntic i ell difús en èbria ferida de transfusió atendria tendra onada acústica esguerrada i garlaria salutacions a oh gran rodet concret de xauxa i ton atonyinat déu personal però ella no pot ella la líder de qui quan segueixes, no pot no té esquena no pot… dessota negres ventalls ferroviaris florejats i foscors de fulla de figuera i gossos de jans de nit sencera, creixen com arcs i cura els batallons harmònics de covards amargs, ossams i antanys dementre que més ferms més forts els gemecs i braços del dispeser funeral amb un petó apassionat assaja des del vespre i enfilant-se pels matolls amb algun enemic favorit estripant els segells i carters folls i saludant tot rang i ambició familiar no més que la mateixa, cal saber que la mare no és cap senyora… aretha sense objectius, eternament sola i una passa tova de cel / entengui’s que ella posseeix aquesta melodia juntament amb els seus diplomàtics emocionals i la seva terra i els seus secrets musicals.

El censor en una passejada de dotze rodes mig

s’atura a menjar dònuts i pessiga la

cambrera / li agraden les dones crues i amb

xarop / té el ferm propòsit d’esdevenir

un soldat famós.

Malson manuscrit de gorja tallada amunt i avall i esguarda la profetitzant cega lleialtat a llei guilla, cupido mensual i els embriagadors fantasmes del dogma… no i així siguin desterrats per sempre els barquers amb barnussos i ungits en les lleixes de l’infern vivent, el son sense imaginació, repetició sense canvi i xèrifs grassos que esperen la damnació en matalassos… al·leluia i el cabdill dels pòtols vench i decretà que el campament del gitano espiritual davy sia ara infiltrat per dictador estranger, l’FBI rosa i els desconeguts fracassos interrogadors de temps de pau com a sagrats i argentats i beneïts amb la textura del calidoscopi i la noia de sàndal… somiar verges pastilleres dansant i apol·lo errant a l’orgue / caminants acientífics i les coses maques afortunades i aixecant els llavis i transmetent mirades i salutacions des de les espatlles d’adam i d’eva el joglar amb transparències… cedint l’oportunitat de convertir en bufons peixencs els esperits durs i els tenidors de l’escriptura a còpia de garrotades i estrebant ta erràtica determinació… lliurant-se a la persuasió, el delicte contra el poble, que cal classificar com a assassinat i mentre metges, mestres, banquers i escuraclavegueres lluiten pels seus drets, han de ser ara terriblement generosos… i cap a la desfilada ara que encapçala el caçador d’àcids amb la seva thunderbird / pearl bailey el trepolla contra un buick i on la pobresa, una perfecció dels clients no avesats de neptú, juga a fet i amagar i fuig cap al qui hi ha? i ara no és hora de fer el ximple, així que calça’t les botasses i bota sobre els pallassos de la brossa, el preu per hora i els homes ènema i on senadors acabats d’elegir i follets arrenquen els punts dels signes d’interrogació i les seves mullers fan pastissos i vés-hi ara i llança alguns pastissos a la cara i munta les persianes i endinsa’t en les religioses cuixes d’aretha i moviment troba la teva nimfa de no-consciència i bombardeja ta jove sensible dignitat només per veure una vegada per sempre si hi ha forats i música a l’univers i observar-la com doma el cavall marí / aretha, subjecta per nens que canten al cor i altres Perles de matrones massa lúgubres de tan bruixenques i no saps cap cançó alegre?

L’advocat passeja un porc amb una corretja

s’atura a prendre un te i es menja el dònut

del censor per error / li agrada mentir sobre

la seva edat i es pren seriosament sa paranoia.

La tomba acollidora havent estat publicitada i revelada en capritxos i periòdics en què la mestressa de casa seu. com que es troba finançada, trencada però no censurada i tampoc avergonyida / nega al seu cadàver el valor d’arrossegar-se-tancar sa pròpia porta, la capacitat de morir d’atracament a un banc i ara atrapa els talons de velles estrelles que fan pel·lícules de terror de la seva terra i la seva cara i no tothom pot gaudir-ne ara. ella és propietat privada… bazuques al niu i armes de gel i d’estremiment impermeable i xerrotegen, fan cicatrius i maten bebès enmig de boniqueses de vergonya de dama i el constant adversari d’ella, tom sawyer del cereal de l’esmorzar fa que totes les femelles que no presten atenció a aquesta massacre de lavabo siguin d’ara endavant anomenades LONZO i han de recórrer els carrers de la vida per sempre amb gent mandrosa que no té res més a fer que barallar-se per dones… tothom sap a aquestes altures que les guerres les provoquen els diners i la cobdícia i les organitzacions benèfiques / la mestressa de casa ja no hi és. Es presenta com a candidata al congrés.

El senador vestit com una ovella

austríaca. s’atura a fer un cafè i insulta

l’advocat / està a dieta de prunes seques i

secretament pensa que voldria ser bing crosby

però es conformaria a ser un parent

pròxim d’edgar bergen.

Allargant el sucre a l’home ferreny de les ampolles que arriba amb el somriure i un calefactor i enguany pitja pins «quihohafet» i és un venedor a primera vista d’amor… l’has vist brotar d’un pinxo pallús de pujol i fer-se un carroll de cops a l’espatlla i és savi i parla a tothom com si acabessin de contestar a la porta / no li agrada la gent que diu que ell descendeix dels micos però això no obstant és sonso i destructorament avorrit… mentre Al·là el cuiner raspa fam del terra i la posa picada en els plats flotants amb baluern i la resta dels babarotes s’elogien mútuament llurs poders i discuteixen sobre l’acne i reciten calendaris i s’assenyalen entre si els vestits i líquids i es dispersen en segments i moren morts desentenimentades i bramen vòmit farsa de granja mortal i per què Jesucrist no pot ser un babarota més? Quan tots els toros i heyboys perden les cames provant de ballar el frug mentre el llanero solitario i míster paladin passen les hores lliures romanent separats però iguals i de tota manera per què no esperar que el riure redreci les obres mentrestant i ÒNDIA patac i la fúria de tot plegat quan l’examant vaquer penja capgirat i Suzy Q. L’àngel fica una altra moneda en aquesta màquina d’adopció mentre ejecta un símbol grallador i es congela i s’estavella contra les entranyes de cert podi espantós i és una grunya i l’home ferreny arreplega els seus pins «quihohafet» i els regala gratis i prova de fer amics i encara que tu no pertanys a cap partit polític, ara estàs preparat, preparat per a recordar alguna cosa sobre alguna cosa.

El cap de policia du un bazuca

amb el seu nom gravat. Entra

borratxo i en planta el canó als morros

del porc de l’advocat. Antic apallissador de mullers

esdevingué boxejador professional i va rebre

un peu esguerrat / li agradaria literalment

esdevenir botxí. El que no sap

és que el porc de l’advocat ha fet amistat

amb el senador.

La passió del tafur i el seu esclau, el pardal i s’esgargamella des d’una caixa de plataforma negra i hipnotitza aquesta ballada de temeraris perquè es quedin al matí i no fugin de les fàbriques / tothom espera néixer amb aquell que estima i l’estimat no hi és i els han defraudat, els han mentit i ara els organitzadors han de dur els bous i fulls volants arrossegants i entusiasme de gangrena, mamarratxos i tancs suïcides des dels telèfons públics fins a les cases barates i normalment comença a ploure una estona… els nens no poden sortir i jugar i homes nous amb buldòzers arriben cada hora repartint provisions i paquets de supervivència enviats des de las vegas… i nebots de l’expert en grans de cafè i d’altres fills favorits es llicencien amb tupè i cum laude-lloat sia i un comiat gemegós per amollar l’ermità i una eternitat bellament lletja i ditejadora descendeix i salva els teus anyells i carnissers i copeja les roses amb la seva legítima flaire de tanoca… i l’espantaocells del iaio ha atrapat el diminut caragolet i comprova-ho tu mateix mentre també el salves / abaixa la vista oh gran Romàntic. tu que pots predir des de qualsevol situació, tu que saps que no tothom és un Job ni un Neró ni un J. C. Penney… abaixa la vista i enxampa la passió del teu tafur, converteix els experts de la corda fluixa en herois, els presidents en convictes. Capgira el resultat… però no parlant els ermitans ni la classe baixa ni els bojos ni els que són a la presó… i de tota manera no treballen a les fàbriques.

El bon samarità entra amb els

mots «anem fent voltes i voltes» tatuats a

la galta / diu al senador que pari

d’insultar l’advocat / li agradaria

ser un artista de l’espectacle i es vanta de ser

un dels millors forasters dels voltants, el

porc se li abraona i comença a menjar-se-li la

cara.

El camioner entra amb una escombradora

de catifes sota els ulls / tothom diu

«ei, joe» i ell diu «joe el paio que

és l’amo d’aquest lloc. tan sols sóc un científic.

no tinc nom» el camioner odia

a tothom que du una raqueta de tennis / es

beu tot el cafè del senador i tot seguit

li immobilitza el cap amb una clau de lluita.

De primer et deixes anar els cabells d’una revolada i proves de lligar les veus que espeterneguen sobre una taula i després la gent de la secció de vendes amb noms com ara Gus i Peg i Judy la Misèries i Nadine amb cucs a la fruita i Bernice Cara d’Onso que es fa volar el cervell sobre Butch i estan tots entusiasmats amb els vestidors i les verdures i Muggs que se t’adorm sobre el coll tot parlant de botigues i divorcis i causes que són notícia de primera plana i si no saps dir surt del meu coll, tan sols contesta-li i fes l’ullet i espera una resposta morbosa i la campana de la llibertat que sona quan no goses de demanar-te com et sents per l’amor de Déu i què hi fa més una altra cara? I la diferència entre tota una vida de goril·les i cofurnes, porcs de companyia i pidolaires i crítics de càncer que aprenen ioga amb delirants gàngsters de pa sucat amb oli en obres de teatre d’un acte amb motors de vuit cilindres tots llançats al riu i combinats en un mirall robat… per comparació al gran dia en què descobreixes lord byron jugant als daus sense pantalons al dipòsit de cadàvers i tot menjant-se un retrat de jean paul belmondo i t’ofereix un tros de bombeta verda i t’adones que ningú no te n’havia parlat, d’Això i al capdavall la vida no és pas tan senzilla… de fet no és més que una cosa per llegir i amb què encendre cigarrets… A Lem el Silenciós, però, se li’n refot que enxampin dale privant-se de pressa el whisky escocès i en acabat sortint amb Maurice, que no és pas el Xaval de Peoria i no semblen el mateix que a Des Moines, Iowa i arriba l’entranyable debbie i tots dos, ella i dale, comencen a agitar-se als periòdics i jesús qui els en pot culpar? I Amén i oh déu meu i com és que a les desfilades no els calen els teus diners nena?… és el confeti i un george washington i Nadine que arriba corrent i diu on és Gus? i diu agudeses sobre el pa que ell ha estat fent amb els cucs d’ella mentre els dòlars esdevenien trossos de paper… però la gent mata pel paper i de tota manera no pots comprar una emoció amb un dòlar tan llarg com les etiquetes, el fi dels mitjans i només tan gran com el teu puny i pengen d’un perol d’arc iris daurat… que ataca i que cobreix les selles de poetes sense nas i meravella resplendent i en algun lloc sobre l’arc iris i encegant la meva amant casada cap als fanàtics de l’ovació / incinerant un nen innocent en un munt de brossa per controvèrsia maliciosa i guillat i qui dirà a charlie que s’aturi i no torni perquè els escombriaires no són seriosos i els assassinaran demà i el proper 7 de març els mateixos xavals i els seus pares i els seus oncles i tota la resta d’aquesta gent que farien de leadbelly una mascota… sempre assassinen escombriaires i torcant les olors tret d’aquest arc iris, ella s’adorm rere una columna i de vegades un tornado destrueix els drugstores i les inundacions porten la pòlio i deixen Gus i Peg enredats a la xarxa de voleibol i Butch amagat al madison square garden… Cara d’Onso mort per un tros d’herba volandera! Q. I. — pels volts dels anys seixanta i el segle XX i així que, canta aretha… posa en òrbita el corrent dominant tot cantant! fes tornar les esquelles a casa tot cantant! canta plorosa… canta per al barber i quan et declarin culpable de no posseir cap cavalleria i no haver ajudat el ballarí amb laringitis… tot malencaminant els pirates de valentino cap als indis o potser no donant un cop de mà al pacifista sord a la seva presó marinera… llavors possiblement serà hora que descansis i aprenguis cançons noves… sense perdonar-te res ja que no has fet res i que facis l’amor amb la fregadora noble.

Quina murga que arriba a ser. Escriure

per a aquests pocs elegits. Escriure per a

qualsevol xcpte per a tu. Tu, daisy mae, que ni tan sols

ets de les masses… és curiós,

però, que ni tan sols siguis morta encara…

clavaré els meus mots en aquest paper,

i els faré volar cap a tu. I els oblidaré…

gràcies pel teu temps.

Ets bona persona,

amor i petons

el teu doble

Ulls Ximples (amb problemes d’avió)